LA PREGÀRIA CADA DIA

Festa del l'exaltació de la Santa Creu, en record del retrobament de la creu de Jesús per part de Santa Elena.

Primera Lectura

Nombres 21,4-9

Els israelites van partir del mont Or camí del Mar Roig, tot vorejant el territori d'Edom. Però, tot fent camí, el poble va acabar la paciència i parlava contra Déu i contra Moisès. Deia:
-Per què ens heu tret d'Egipte? ¿Per fer-nos morir al desert? Aquí no hi ha ni menjar ni aigua, i ens fa fàstic aquesta misèria d'aliment!
Llavors el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven, i van morir molts israelites. El poble anà a trobar Moisès per dir-li:
-Hem pecat parlant contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que allunyi de nosaltres aquestes serps.
Moisès va intercedir a favor del poble, i el Senyor li respongué:
-Fes-te una imatge d'aquestes serps i posa-la dalt d'un estendard. Tothom qui hagi estat picat, si la mira, salvarà la vida.
Moisès va fer una serp d'aram i la posà dalt d'un estendard. Quan algú havia estat picat, mirava la serp d'aram i salvava la vida.

Salm responsorial

Salm 77 A (78 A) (vv. 1-39)

Antífona

Senyor, cantarem totes les teves gestes.

- Escolta, poble, el meu ensenyament,
estigues atent a les meves paraules.

- Els meus llavis es valdran de paràboles,
aclariré enigmes del temps antic.

- El que vam sentir i aprendre,
allò que ens van contar els nostres pares,

- no ho amagarem als nostres fills,
i ells ho contaran als qui vindran després:

- són les gestes glorioses del Senyor,
el seu poder i els seus prodigis.

- Ell va establir un pacte amb Jacob,
va fixar una llei amb Israel.

- Ell va manar als nostres pares
que tot això ho ensenyessin als seus fills,

- perquè ho coneguessin els qui vindran
i els fills que naixeran després.

- Que s’alcin, doncs, i ho contin als seus fills,
perquè posin en Déu la confiança,

- perquè no oblidin mai més les seves obres
i guardin els seus manaments.

- Que els fills no es tornin com els seus pares,
gent indòcil i rebel,

- gent de cor inconstant,
d’esperit infidel a Déu.

- La gent d’Efraïm, bons arquers,
fugiren a l’hora del combat;

- no guardaren l’aliança de Déu,
es negaren a seguir la seva llei.

- Havien oblidat les seves gestes,
els prodigis que els havia mostrat.

- En terra d’Egipte, a la plana de Tanis,
obrà prodigis davant els seus pares:

- per obrir-los camí partí la mar,
aguantant les aigües com un dic;

- els guiava de dia amb un núvol,
de nit amb la resplendor del foc.

- Esberlà roques al desert,
com per donar-los les aigües profundes;

- va fer sortir rius de la roca,
com si hi aboqués les aigües abismals.

- Però ells continuaren ofenent-lo,
encarant-se en el desert contra l’Altíssim;

- en el seu cor van posar Déu a prova
reclamant-li un menjar que els agradés.

- Malparlaven de Déu i deien:
«¿Tindrà poder per a parar taula en ple desert?

- Quan donà un cop a la roca,
l’aigua rajà i van baixar torrents.

- Però, ¿podrà donar-nos ara pa
i proveir de carn el seu poble?»

= El Senyor els va sentir i s’indignà, †
el seu foc s’abrandà contra Jacob,
el seu rigor caigué sobre Israel,

- perquè no creien en Déu,
no confiaven que els podia salvar.

- Llavors va donar ordres als núvols
i obrí els batents del cel,

- i va ploure damunt d’ells l’aliment del mannà,
el do del seu blat celestial.

- Els homes van menjar el pa dels àngels,
les provisions abundants que els enviava.

- Després va allunyar el vent de llevant
i féu bufar el garbí amb el seu poder,

- i va ploure carn com núvols de pols,
tants ocells com grans de sorra hi ha a la mar.

- Els féu caure al bell mig del campament,
vora mateix de les tendes.

- En menjaren fins a saciar-se;
així va satisfer el seu desig.

= Però abans que aquell desig se’ls calmés, †
amb el menjar encara a la boca,
el rigor de Déu va caure damunt d’ells:

- va fer morir els més forts,
va abatre el jovent d’Israel.

- I, malgrat tot, encara van pecar,
no creien en els seus prodigis;

- per això amb un sospir posà fi als seus dies,
la seva vida s’acabà ràpidament.

- Quan els feria, ells el cercaven,
es convertien i tornaven a Déu.

- Es recordaven de Déu, la seva roca,
del Déu altíssim, el seu redemptor.

- Però no eren més que afalacs,
mentida davant d’ell a flor de llavis;

- els seus cors no eren constants,
eren cors infidels a l’aliança.

- Ell, que és tot misericòrdia,
els perdonava la culpa i no els destruïa,

- refrenava constantment el seu rigor,
no els mostrava tot el seu enuig;

- tenia present que eren mortals,
un alè que no torna quan se’n va.

Segona Lectura

Filipencs 2,6-11

Ell, que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
sinó que es va fer no res:
prengué la condició de servent
i es féu semblant als homes.
Essent humà el seu aspecte,
s'abaixà
i es féu obedient fins a la mort,
i una mort de creu.
Per això Déu l'ha exaltat
i li ha concedit aquell nom
que està per damunt de tot altre nom,
perquè en el nom de Jesús
tothom s'agenolli
al cel, a la terra i sota la terra,
i tots els llavis reconeguin
que Jesucrist és Senyor,
a glòria de Déu Pare.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 3,13-17

Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Aquesta festa fa memòria del 14 de setembre de l'any 335, quan una multitud de fidels s'aplegà a Jerusalem per la dedicació de la basílica del Sant Sepulcre restaurada per Constantí. En aquella celebració va ser recordat el retrobament de l'arbre de la creu. És una memòria que l'Església custodia i celebra cada any. S'anomena festa de l'"exaltació" perquè és bo exaltar-la físicament. Tothom ha de veure-la, atents al que el mateix Jesús va dir: "Quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi" (Jn 12,32). l'Església, amb l'exaltació de la Santa Creu, vol realment exaltar el gran amor de Jesús per cadascun de nosaltres. En aquesta creu, és derrotat l'egoisme, l'amor per un mateix, és rebutjat aquell evangeli mundà que a tots els qui eren al peu de la creu els feia cridar al Crucificat: "Salva't a tu mateix". I triomfa definitivament l'amor pels altres Aquest instrument de tortura, tan cruel fins al punt de poder ser infligit només a esclaus i mai a un ciutadà romà, s'ha convertit per als cristians en la màxima manifestació de l'amor de Déu, que arriba a donar la seva vida per salvar-nos. Per això l'Església canta la creu com un do. Jesús, com escriu l'apòstol Pau en l'himne de la carta als Filipencs, va iniciar el seu camí vers la creu quan "no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu". Per amor "es va fer no res, prengué la condició d'esclau" i per amor "s'abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu". Sobre la creu la mort i la vida es troben per a l'última i definitiva batalla. I es combat en el cos mateix de Jesús. La mort el va atrapar, una de les morts més terribles. Però l'amor de Déu, aquell amor que no coneix límits, ni tan sols el de la mort, la va derrotar amb la resurrecció de Jesús.