LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 16 de setembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1a Corintis 12,31-13,13

Anheleu, però, els dons més grans!
I ara us vull mostrar un camí molt més excel·lent.
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els misteris amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
L'amor és pacient, és bondadós; l'amor no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Ara, doncs, es mantenen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquesta és una de les pàgines més conegudes de l'apòstol Pau. Per indicar l'amor evangèlic, Pau utilitza el terme grec àgape que, a diferència de eros i phília, era el menys utilitzat. L'amor cristià -el viscut per Jesús i que l'ha portat fins a la creu- era fins a tal punt desconegut que era necessari trobar un terme nou. Es tractava d'un amor humanament inconcebible que tenia el seu model més alt en Jesús: un amor desinteressat, gratuït, fins i tot sense justificació, perquè continua actuant -i és el mínim que es pot dir- també fora de la reciprocitat. L'àgape és l'amor de Déu vessat en els nostres cors. És un "carisma" en el sentit que és un do que Déu ens fa de manera gratuïta. L'apòstol arriba a dir que és el carisma més alt, precisament, perquè és Déu mateix. Per això l'àgape (l'amor evangèlic) no pot ser fruit del nostre esforç. L'àgape ha de ser acollit, custodiat, enfortit i fet créixer. Per això és presentat també com un "camí" que cal recórrer. Però en primer lloc és un do per a ser rebut. Si manca aquest do, és inútil parlar, diu Pau, la llengua dels àngels, és inútil posseir el do de profecia, és inútil fins i tot la fe, com ho és, així mateix, renunciar a un mateix. L'amor evangèlic és la substància de la salvació, perquè l'amor és Déu mateix. Aquell que l'acull és tolerant, humil, pacient, bo, misericordiós. La llista d'adjectius dibuixa els esglaons de la via de la perfecció. Cada creient els ha de recórrer: és el camí més excel·lent, i és mostrat a tots. Sense l'amor, tot és en va. L'amor gratuït de Déu és la font de tot bé. Aquest amor és des d'ara l'eternitat.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.