Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Corintis 15,1-11
Us recordo, germans, l'evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, i per ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com us el vaig anunciar; altrament us hauríeu convertit inútilment a la fe. Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut:
Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures,
i fou sepultat;
ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures,
i s'aparegué a Cefes i després als Dotze.
Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se'm va aparèixer també a mi. Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, ja que vaig perseguir l'Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m'ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots ells; no jo, sinó la gràcia de Déu en mi. Així, doncs, tant si sóc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que vosaltres heu cregut.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fins ara l'apòstol Pau ha volgut posar ordre en la comunitat de Corint: ha resolt algunes qüestions morals, ha disposat algunes pautes de comportament en les assemblees litúrgiques. Ara s'enfronta al misteri central de la fe que és també el cor de la celebració litúrgica en la que l'apòstol posa en aquesta carta una particular atenció: el misteri de la resurrecció de Jesús. És el cor de l'Evangeli que Pau ha anunciat: "Us recordo, germans, l'evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, i per ell obteniu la salvació". Però, adverteix l'apòstol, "si el reteniu tal com us el vaig anunciar" (vv. 1-2). La fe cristiana és un do que es rep. El seu punt central és la resurrecció de Jesús de la mort, amb el seu cos. L'apòstol carrega amb vehemència contra qui afirma que no "hi ha resurrecció dels morts". Perquè si fos així la resurrecció de Jesús s'esborraria, i tant l'Evangeli com la fe serien en va. La salvació, en canvi, és precisament això: Jesús ha ressuscitat d'entre els morts i ha esdevingut el primogènit, la "primícia de tots els qui han mort", és a dir, el primer dels fills de Déu que es desperta a la vida i rep la plenitud de la salvació. Jesús l'anticipa als deixebles quan, després de Pasqua, s'està amb ells durant quaranta dies. Primer s'apareix als Dotze i després a més de cinquanta germans, dels quals, diu Pau, la major part encara viuen. Ells van poder veure amb els seus propis ulls que Jesús, que havia estat crucificat, havia ressuscitat i vençut la mort. Des del matí de Pasqua els deixebles, presos encara de la incredulitat, van poder constatar que la mort ja no tenia el poder definitiu. Jesús havia vençut la mort. Els deixebles de Jesús de tots els temps i també nosaltres caminem vers al compliment de la resurrecció que arribarà a la fi dels temps, quan Déu serà tot en tots. Aquest misteri el celebrem cada diumenge en l'Eucaristia. L'Església, després de la consagració, ens fa dir: "Anunciem la teva mort, proclamem la teva resurrecció, esperem el teu retorn, Senyor Jesús".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
