Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Corintis 15,12-20
Si prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. Fins i tot donem un fals testimoni de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d'ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, Déu no l'ha pogut pas ressuscitar. Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. En conseqüència, els qui han mort en Crist, també estarien perduts sense remei. Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.
Però, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol continua el seu discurs sobre la resurrecció de Jesús: calia entendre en profunditat el misteri de la Pasqua. A més s'havien estès a la comunitat idees errònies sobre la resurrecció dels morts. Alguns -no sabem si a causa d'influències gregues- creien que no hi hauria resurrecció dels morts. Pau respon amb decisió, manifestant que aquestes idees entren en un conflicte radical amb la fe en la resurrecció de Jesús. La manera de fer de Pau és d'una lògica estricte: "Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe". L'apòstol havia comprés la centralitat de la resurrecció de Jesús en el misteri de salvació de la creació. Amb Jesús ressuscitat comença el nou món de Déu, del qual Jesús n'és la "primícia", tal com reitera l'apòstol. La Pasqua de Jesús divideix la història en dues parts: la d'abans de la resurrecció, que està sota l'esclavitud del mal i de la mort, i la que comença a partir del matí de Pasqua amb la resurrecció de Jesús. Ha començat l'hora dels fills de la resurrecció. Jesús n'és el "primogènit". El misteri de la resurrecció és la novetat cristiana que l'apòstol ha volgut que fos el cor de la seva predicació. Cap altre autor del Nou Testament n'ha parlat tan àmpliament. Cal pensar només en la seva predicació a l'Areòpag d'Atenes: als filòsofs que creien en la immortalitat de l'ànima, els predica la resurrecció de la carn, la resurrecció del cos considerat una presó. L'apòstol és conscient que la predicació de la resurrecció dels morts és la "bona notícia" que, mentre allibera de la por a la mort, compromet a ser fills de la resurrecció a partir d'ara.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
