Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Filipencs 1,18-26
No hi fa res! El cert és que, de la manera que sigui, com a pretext o sincerament, el Crist és anunciat. I d'això, jo me n'alegro!
I encara tindré una alegria més gran, perquè sé que tot això m'ha de conduir a la salvació, gràcies a les vostres pregàries i a l'assistència de l'Esperit de Jesucrist. Confio vivament i espero que en res no quedaré confós; més encara, estic del tot segur que, ara com sempre, el Crist serà glorificat en el meu cos, tant si en surto amb vida com si haig de morir. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany; però si continuo vivint en el cos, podré fer un treball profitós. No sé, doncs, què escollir. Estic agafat per dos costats: d'una banda, tinc el desig d'anar-me'n i d'estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però, d'altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.
Convençut d'això, sé que em quedaré i que restaré prop de tots vosaltres perquè continueu avançant i la vostra fe hi trobi un motiu de goig. Així, el meu retorn enmig vostre farà que tingueu una nova ocasió per a gloriar-vos de mi en Jesucrist.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol, en els versets anteriors al fragment que avui considerem, escriu als cristians de Filips que el seu empresonament s'ha convertit en una oportunitat per predicar l'Evangeli. L'apòstol no parla dels inconvenients que li comporta la presó. Al contrari, la passió per l'Evangeli ha convertit l'empresonament en una ocasió extraordinària de predicació de l'Evangeli. L'apòstol ha fet de tota la seva vida un servei total a l'Evangeli de Jesús. Ha posat en un segon pla el seu destí personal, la seva pròpia vida i la seva mort: allò que compta és la predicació de l'Evangeli. És una gran lliçó per a tots nosaltres, tan sovint dominats per la mandra o pels mesquins projectes personals. L'apòstol vol que els cristians de Filips entenguin que aquesta és precisament la tasca dels deixebles de Jesús: donar testimoni de l'Evangeli, sempre. És uns tasca irrenunciable, que el porta a escriure: "No hi fa res! Sigui fent-ho servir de pretext, sigui de manera sincera, el cert és que el Crist és anunciat, i d'això jo me n'alegro!" Comunicar l'Evangeli és fer conèixer amb les paraules i amb la vida l'amor de Déu que s'ha manifestat de manera definitiva en Jesús, el Senyor. Aquesta passió de Pau interroga profundament els cristians a l'inici d'aquest nou segle. ¿No és veritat que sovint hem delegat en altres aquesta tasca, quan de fet Déu la confiava a cada deixeble, sense excloure'n cap ni un? Cadascú, si llegeix les pàgines de la Carta als Filipencs, hauria de poder dir: "Per a mi viure és Crist, i morir m'és un guany". Si el Senyor ens concedeix de viure, visquem per al Senyor i per a l'Evangeli. Només així serem una ajuda de veritat pels altres i pel món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
