LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

II del temps ordinari
Memòria de sant Antoni abat (†356). Seguí el Senyor en el desert egipci i fou pare de molts monjos. Jornada de reflexió entorn de les relacions entre judaisme i cristianisme.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 17 de gener

II del temps ordinari
Memòria de sant Antoni abat (†356). Seguí el Senyor en el desert egipci i fou pare de molts monjos. Jornada de reflexió entorn de les relacions entre judaisme i cristianisme.


Primera Lectura

1r Samuel 3,3.10.19

Samuel dormia al santuari del Senyor, on hi havia l'arca de Déu. Abans que s'apagués la llàntia del santuari de Déu, El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades:
-Samuel, Samuel!
Ell va respondre:
-Parla, que el teu servent escolta.
Samuel es va fer gran. El Senyor era amb ell i feia que es complís tot el que li anunciava.

Salm responsorial

Salm 39 (40)

Antífona

Feliç l’home que ha posat en el Senyor la seva confiança.

= Tenia posada l’esperança en el Senyor, †
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.

- M’ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar.

- Ha plantat els meus peus sobre la roca,
ha fet segurs els meus passos.

- Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.

- Tots els qui ho veuen veneren el Senyor
i posen en ell la confiança.

= Feliç l’home que confia en el Senyor †
i no busca l’ajut dels idòlatres,
que es refien d’esperances enganyoses.

- Quantes meravelles has fet,
Senyor, Déu meu!

- Quants designis has tingut a favor nostre,
Déu incomparable!

- Si em proposava d’explicar-los,
no els podria ni comptar.

= Tu m’has dit a cau d’orella †
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació.

- Per això et dic:
«Aquí em tens.

= En el llibre hi ha escrit de mi †
que vull fer, Déu meu, la teva voluntat:
guardo la teva llei al fons del cor.»

- Anuncio amb goig la salvació
davant de tota l’assemblea.

- No puc deixar d’anunciar-la;
prou que ho saps, Senyor.

- No he amagat la teva salvació dins el meu cor;
he fet conèixer que ets fidel i salvador.

- No he amagat la lleialtat del teu amor
davant de tota l’assemblea.

- Senyor, no apartis la teva misericòrdia;
que el teu amor fidel em guardi sempre.

- Són tants els mals que m’envolten
que no es poden ni comptar.

- Les meves culpes em cauen al damunt;
de tantes que són, en perdo el compte.

- Són més nombroses que els cabells del meu cap,
i em fallen les forces.

- Senyor, sigues benvolent i salva’m;
vine de pressa a ajudar-me, Senyor.

[- Que quedin defraudats i avergonyits
els qui volen prendre’m la vida.

- Que se’n tornin confosos
els qui s’alegren dels meus mals.

- Que quedin muts de vergonya
els qui em diuen: «Massa poc!»]

= Que s’alegrin i et celebrin els qui et cerquen; †
que els qui estimen la teva obra salvadora
diguin sempre: «És gran, el Senyor!»

- Jo sóc pobre i desvalgut,
però el Senyor pensa en mi.

- Ets tu qui m’ajuda i m’allibera:
Déu meu, no triguis més.

Segona Lectura

1a Corintis 6,13.15.17-20

"Els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments", però Déu destruirà una cosa i l'altra. El cos no és per a una vida libidinosa, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos. ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? ¿Puc agafar, doncs, els membres de Crist per fer-ne membres d'una prostituta? De cap manera! En canvi, el qui s'uneix al Senyor es fa un sol esperit amb ell. Fugiu d'una vida libidinosa! Qualsevol dels pecats que comet l'home són exteriors al seu cos, però el qui porta una vida libidinosa peca contra el seu propi cos. ¿No sabeu que el vostre cos és temple de l'Esperit Sant que heu rebut de Déu i que habita en vosaltres? ¿No sabeu que no sou vostres? Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos!

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 1,35-42

L'endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar:
-Mireu l'anyell de Déu!
Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà:
-Què busqueu?
Ells li digueren:
-Rabí -que vol dir "mestre"-, on habites?
Els respon:
-Veniu i ho veureu.
Ells hi anaren, veieren on habitava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda.
Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué:
-Hem trobat el Messies -que vol dir "ungit".
I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué:
-Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes -que vol dir "pedra".

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

L'Evangeli que hem escoltat ens porta al costat del Baptista a les ribes del Jordà, on el poble d'Israel havia entrat a la terra promesa. La tradició jueva preveia que, en la seva vinguda, el Messies apareixeria en aquell indret. L'espera, però, era a punt d'acabar. El Baptista veu passar Jesús entre la multitud: "fixant en ell la mirada", escriu l'evangelista. Avesat a escrutar les escriptures, tenia els ulls idonis per reconèixer el seu rostre. I tot seguit exclama: "Mireu l'anyell de Déu!".
Joan utilitza un terme especialment proper a Isaïes, el qual parla del servent sofrent com d'un anyell "portat a matar" (Is 53,7), aquell que hauria alliberat el poble de l'esclavitud, portant el pecat de tots damunt les seves espatlles. És el veritable anyell de la Pasqua. Les paraules del Baptista no cauen en el buit. Dos dels seus deixebles, Andreu i Joan, les escolten i n'intueixen el significat més profund, fins al punt que van seguir l'home indicat pel Baptista. Jesús es va girar i "en veure que el seguien" els va preguntar: "Què busqueu?" I ells diuen: "Mestre, in habites? I els respon: "Veniu i ho veureu". Crida realment l'atenció la insistència sobre el "veure".
El Baptista, des de l'inici, ja "fixa la seva mirada" (un observar atentament) sobre Jesús. Més tard és Jesús qui "observa" els dos que el segueixen (és una mirada que escruta) i els convida a anar i a "veure". I els dos "van anar i van veure". Finalment Jesús "fixant la mirada" en Simó li canvia el nom. És un "veure" intens, una mirada que baixa al més profund, una mirada atenta a les preguntes de qui hi ha davant, dirigida a establir relacions directes, profundes i continuades: "Veniu i ho veureu". I llavors: "Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia". La força del llenguatge simbòlic de Joan, ens convida a comprendre la importància del "veure" en un món en el qual el centrament sobre un mateix impedeix veure, adonar-se, interessar-se pels altres. En aquesta escena evangèlica veiem com neix la fraternitat cristiana: és una història que comença amb un creuament de mirades que porten a la invitació, al seguiment i a estar amb Jesús.
Aquell trobament va marcar la vida d'Andreu i de Joan. Mai no el van oblidar, fins al punt que l'evangelista deixa constància de l'hora: "... es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda". No coneixem el contingut d'aquell encontre. Però des d'aleshores es van convertir en deixebles de Jesús. Per a ells va començar una nova història. I d'altres van seguir. Tots dos van anar a trobar Simó: "Hem trobat el Messies", li van dir, i el van portar a Jesús. I Jesús, "fixant la mirada" en Simó -una vegada més la mirada-, li va canviar el cor i la vida: "Tu et diràs Cefes", que vol dir pedra. Aquesta història de trobaments i mirades és una història santa. També ho és per a nosaltres que en formem part. Aquesta pàgina de l'Evangeli ens la fa reviure. Tanmateix no està tancada. Ni molt menys podem deixar que es perdi. El Senyor ens demana que la fem créixer, aquí i allà on anem, per als molts que esperen consol i salvació.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.