Inici de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de l'Església catòlica. Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Inici de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de l'Església catòlica. Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 2,18-22
Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus dejunaven, alguns van anar a trobar Jesús i li preguntaren:
-Per què els deixebles de Joan i els deixebles dels fariseus fan dejuni, i els teus no dejunen?
Jesús els contestà:
-¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar. Però ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran.
"Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: el pedaç nou estiraria la roba vella i es faria un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous.
(Mt 12,1-8; Lc 6,1-5)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'evangelista parla dels deixebles del Baptista i dels fariseus, els quals, com acostuma a passar a qui es considera just, se senten autoritzats a dirigir-se a Jesús per preguntar-li la raó per la qual els seus deixebles no feien el dejuni que, tot i no ser obligatori, elevava l'esperit. És evident que la seva critica anava dirigida més al mestre que no pas als deixebles. Jesús, amb un llenguatge parabòlic, respon que no són les pràctiques exteriors que fan pur el cor i neta la vida dels homes. És pur, qui acull el Messies, l'Enviat de Déu, com s'acull l'espòs, en un bon ambient de festa. Jesús, com és obvi, volia que entenguessin que ell era l'espòs que venia. Quan l'espòs arriba, els amics no poden dejunar. Seria una descortesia de cara a l'espòs, que espera amics que facin festa i participin en el banquet de noces, i no pas dejunis i penitències. No obstant, Jesús adverteix que arribaran temps difícils també pels amics de l'espòs, sobretot quan l'espòs els serà pres. I aleshores serà el temps de dejunar. A partir d'ara Jesús anticipa la seva passió i la seva mort, tot i que ho fa de forma encoberta. És llavors que arribaran els moments del patiment. Així ha succeït des del principi del cristianisme i fins al dia d'avui: innombrables creients, homes i dones, han patit persecucions a causa de la seva fe i han resistit fins a l'efusió de sang. A continuació, Jesús, amb dues imatges, deixa clar que el deixeble ha de renovar la totalitat de la seva vida. L'Evangeli és el vi nou que fa nous, és a dir festius fins a l'excés, els cors que el reben. El cor de qui és ple de si mateix i de les pròpies obres és com un bot vell incapaç d'acollir la novetat de l'Evangeli. I la roba nova de la que parla Jesús, és el mantell nou teixit amb fils d'amor que no té res a veure amb la peça vella i gastada de l'egocentrisme. Els deixebles han comprés que la salvació no resideix en gloriar-se de les pròpies obres, encara que siguin bones com el dejuni, sinó en estimar Jesús per damunt tota altra cosa, com l'esposa estima el seu espòs.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
