LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia

Pregària amb els sants

Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les antigues Esglésies d'Orient (sirio-ortodoxa, copta, armènia, etiòpica, siria del Malankar) i de l'Església assíria. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 20 de gener

Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les antigues Esglésies d'Orient (sirio-ortodoxa, copta, armènia, etiòpica, siria del Malankar) i de l'Església assíria.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 3,1-6

Jesús va entrar novament a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada:
-Aixeca't i posa't aquí al mig.
Llavors els pregunta:
-Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?
Però ells callaven. Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home:
-Estén la mà.
Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment.
Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

És dissabte i Jesús, com és habitual en ell, va a la sinagoga a pregar. Hi troba un home amb una greu discapacitat en un braç. L'evangeli apòcrif segons els Hebreus, posa en llavis de l'home la pregària següent : "Jo era un paleta, em guanyava la vida amb el treball de les meves mans, oh Jesús, et prego que em sanis perquè no hagi de pidolar vergonyosament el meu pa". Jesús, així que el veu, es commou, com li passa cada vegada que troba els malalts i els febles. Els fariseus, de fet gens interessats per aquell malalt, intueixen que alguna cosa passarà. Jesús no roman mai insensible al dolor de les persones. Sap que ha de complir la voluntat del Pare i no pas actuar per complaure'ls a ells. Es dirigeix a aquell home i li ordena: "Estén la mà!". L'home obeeix la paraula de Jesús i estén la mà. És guarit. L'obediència a l'Evangeli porta sempre a la guarició, fa recuperar allò que hem perdut a causa del pecat o de la nostra fragilitat. Jesús ha vingut perquè cap home no sigui mai més esclau del mal, perquè tots participin de l'horitzó de Déu i de la plenitud de la vida. Aquell home es cura i pot tornar a fer vida normal. La guarició no arriba per restar presoner de si mateix -el sentit de la mà "seca" seria el d'actuar només en benefici propi- sinó per posar-se al servei dels altres, pel bé de tots. La mà és guarida "per donar una mà" -com s'acostuma a dir- a qui passa necessitat. Per això Jesús no viola el Dissabte, tal com l'acusen els fariseus. Amb aquesta guarició, l'autèntic "Dissabte" (és a dir, el dia de Déu) irromp en la vida dels homes: la creació arriba en aquell home al seu acompliment. Cada vegada que la misericòrdia i la salvació de Déu toquen la vida dels homes s'acompleix el "Dissabte" de Déu: la festa de l'amor i de la plenitud de la vida.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.