Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies de la Comunió anglicana. Llegir més
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies de la Comunió anglicana.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,7-12
Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barqueta perquè la gent no el masegués: n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. I els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d'ell i cridaven:
-Tu ets el Fill de Déu!
Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin.
(Mt 10,1-4; Lc 6,12-16)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Les multituds saben prou bé que en Jesús han trobat un home bo i compassiu que mai els farà fora del seu costat. Però, com és obvi, la disponibilitat de Jesús no significava renunciar a dur a terme el seu ministeri. Tot al contrari. Jesús volia ajudar la gent a ser feliç, a estar contenta, i per això la convidava a canviar el cor. No era un adulador ni molt menys un còmplice dels seus instints per obtenir la seva aprovació. Decideix pujar a una barca per apartar-se una mica de la riba i poder veure'ls a tots i parlar-los a tots de l'Evangeli. I així ho fa, i d'aquesta manera parla a la gent. És una escena que colpeix per la seva força. La barca es converteix en un nou púlpit per Jesús. Com no veure-hi l'Església, en aquesta imatge? Potser ens hauríem de preguntar seriosament: on poden "tocar" Jesús avui dia les multituds, molt més nombroses que les d'aquella època? On poden portar el farcell del seus dolors i de les seves esperances per a ser guarits i consolats? Les nostres comunitats cristianes, no haurien de ser com aquella barca on les multituds puguin acostar-se i rebre l'evangeli de l'amor? Les multituds d'avui necessiten una Església propera, acollidora, amorosa, plena de bondat, compassiva. En un món en el qual creixen els murs que separen els pobres i els malalts d'aquells que estan bé, siguin persones o pobles, l'Església es cridada a ser cada vegada més misericordiosa i acollidora amb els més pobres i vulnerables. Els murs creixen sota la inspiració dels "esperits malignes" dels que parla l'evangelista, els quals volen impedir que la paraula de Jesús arribi al cor de qui l'escolta. L'Evangeli ens mostra com el poder de Jesús és més fort que el d'aquells esperits. El Senyor dóna la seva força als deixebles perquè puguin continuar la seva missió de salvació a tot arreu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
