Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 4,26-34
Deia encara:
-Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.
(Mt 13,31-32; Lc 13,18-19)
Deia també:
-A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel poden fer niu a la seva ombra.
(Mt 13,34-35)
Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.
(Mt 8,23-27; Lc 8,22-25)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquesta paràbola, que compara el Regne amb la llavor que creix tota sola, només la trobem en l'Evangeli de Marc. Amb ella l'evangelista vol recordar l'anar arribant del Regne de Déu, i s'atura a considerar el temps que transcorre entre la sembra i la sega. És la imatge de la Paraula de Déu que una vegada sembrada té una força per si mateixa que no depèn de nosaltres. És ben cert, cada vegada que l'Evangeli és comunicat i arriba al cor, més aviat o més tard porta el seu fruit. Deia ja el profeta Isaïes: "Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Realitzarà el que jo volia, complirà la missió que jo li havia confiat" (Is 55,10). La força de l'Evangeli no es correspon a la nostra mesura humana. La Paraula de Déu és com una llavor, com la més petita de les llavors. Amb la segona paràbola Jesús insisteix sobre la "debilitat" de l'Evangeli, en comparació amb els poders d'aquest món. De fet, quina cosa hi ha que sigui més feble que el petit llibre de l'Evangeli? Només és una paraula: pot ser rebutjada, oblidada, allunyada, fins i tot ridiculitzada. Tanmateix la paraula té una força increïble. És un tresor preciosíssim. És l'autèntic tresor dels deixebles, és l'única força que pot canviar el cor dels homes. Si l'Evangeli és acollit en el cor i se'n té cura amb atenció, irradia una extraordinària força de canvi. No canvia només el cor de qui l'escolta, sinó que estén la seva influència més enllà de si mateix: "amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
