LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

IV del temps ordinari
Record de Modesta, la vagabunda a qui van deixar morir el 1983 a l'estació Termini de Roma i que no va rebre assistència perquè anava bruta. Amb ella recordem totes les persones que han mort al carrer sense casa i sense ajut.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 31 de gener

IV del temps ordinari
Record de Modesta, la vagabunda a qui van deixar morir el 1983 a l'estació Termini de Roma i que no va rebre assistència perquè anava bruta. Amb ella recordem totes les persones que han mort al carrer sense casa i sense ajut.


Primera Lectura

Deuteronomi 18,15-20

El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s'aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo. El dia que t'havies reunit en assemblea al peu de la muntanya de l'Horeb, vas demanar al Senyor, el teu Déu, de no tornar a sentir la seva veu i de no veure més aquell gran foc, per por de morir. Llavors el Senyor em va dir: "Tenen raó de parlar així. Jo faré que s'aixequi enmig dels seus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. I jo mateix demanaré comptes als qui no escoltin les meves paraules, que ell dirà en nom meu. Però si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d'altres déus, llavors aquest profeta morirà."

Salm responsorial

Salm 94 (95)

Antífona

Veniu, aclamem el Senyor.

- Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;

- presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb cants de goig.

- El Senyor és el gran Déu,
el gran rei per damunt de tots els déus.

- Té a la mà les entranyes de la terra
i són d’ell els cims de les muntanyes.

- La mar és d’ell, perquè ell l’ha feta,
les seves mans han modelat la terra ferma.

- Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat.

= Ell és el nostre Déu, †
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia.

= Tant de bo que avui escolteu la seva veu: †
«No enduriu els cors com a Meribà,
com el dia de Massà, en el desert,

- quan van posar-me a prova els vostres pares,
quan em temptaren, tot i haver vist les meves obres.

- »Disgustat durant quaranta anys,
vaig dir d’aquella generació:

- “És un poble de cor esgarriat,
que desconeix els meus camins.”

- Per això, indignat, vaig jurar:
“No entraran al meu lloc de repòs.”»

Segona Lectura

1a Corintis 7,32-35

Jo voldria que visquéssiu sense neguit. El qui no és casat pot ocupar-se de les coses del Senyor i mirar de complaure'l. En canvi, el casat s'ha d'ocupar de les coses del món i mirar de complaure la muller, i té el cor dividit. Igualment, la noia jove o la dona no casada poden ocupar-se de les coses del Senyor i de ser santes de cos i d'esperit; en canvi, la casada s'ha d'ocupar de les coses del món i mirar de complaure el marit. Tot això ho dic pel vostre bé, no per lligar-vos a res. Penso tan sols en allò que més convé i que més facilita de viure dedicat al Senyor, sense destorbs de cap mena.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 1,21-28

Després van arribar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.
En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar:
-Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!
Però Jesús el va increpar dient:
-Calla i surt d'aquest home!
Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren tan sorpresos que es preguntaven entre ells:
-Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!
I la seva anomenada s'estengué ràpidament per tota la regió de Galilea.
(Mt 8,14-17; Lc 4,38-41)

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Jesús, una vegada deixat el desert de Judà i tornat a Galilea, elegeix Cafarnaüm per viure-hi de manera habitual. L'evangelista Marc subratlla l'autoritat amb què Jesús parlava i les conseqüències que d'aquest fet se'n derivaven. Escriu que la gent present a la sinagoga "quedava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat, i no com ho feien els mestres de la Llei". Ningú no quedava indiferent al nou ensenyament. Els qui escoltaven es veien obligats a decidir si seguir Jesús i el seu somni, o recloure's en el propi petit món. La predicació dels mestres de la Llei, les paraules dels quals eren plenes de normes i preceptes, no arribava al cor i deixava la gent abandonada a la seva sort.
Avui vivim una situació anàloga. Les nostres ciutats es troben immerses en una profunda crisi de valors i de comportaments. El que sembla prevaler a tot arreu és un exagerat individualisme que porta al tancament i a preocupar-se només de si mateix. Cadascú sembla tenir el seu propi déu, el seu temple, el seu guia i el seu predicador, fins a arribar a parlar de ciutats politeistes. Però al final només en queda un de "déu", que és el propi jo. I hi ha qui parla del nou culte, l'egolatria, el culte del propi jo sobre l'altar del qual es sacrifica tot, fins i tot allò més valuós. Quan s'està centrat sobre un mateix, s'està a mercè d'un sens fi d'"esperits malignes", que en les nostres ciutats contemporànies es multipliquen sense parar.
Aquests esperits, que continuen amargant la vida dels habitants de les nostres ciutats, no suporten que res se sostragui al seu domini! I criden contra la predicació de l'Evangeli: "Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?" És l'oposició radical a la predicació evangèlica perquè no destorbi el centrament sobre si mateix que divideix i enverina la vida de les nostres ciutats. Tanmateix, l'Evangeli és decisiu per salvar els homes i les dones d'una vida plena de por i violència. "Calla i surt d'aquest home". És necessari que les comunitats cristianes i els deixebles surtin de si mateixos i de les velles rutines, incloses les pastorals, per emprendre la nova missió de fer fora els innumerables esperits que en sotmeten a molts a les nostres ciutats. I cal fer-ho perquè creixi una nova cultura, la cultura de la misericòrdia, de l'hospitalitat, de l'encontre, de l'ajuda mútua. El papa Francesc no cessa de recordar-ho a tots els deixebles. És urgent que tota l'Església, cada creient i tota la comunitat eclesial, trobin el coratge de proposar de nou l'Evangeli sine glossa, com deia Francesc d'Assís. És només aquesta autoritat la que "fins i tot dóna ordres als esperits malignes, i l'obeeixen!".

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.