Memòria de sant Policarp, deixeble de l'apòstol Joan, bisbe i màrtir († 155). Llegir més
Memòria de sant Policarp, deixeble de l'apòstol Joan, bisbe i màrtir († 155).
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Mateu 6,7-15
"Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
"Vosaltres, pregueu així:
Pare nostre que estàs en el cel,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne,
que es faci la teva voluntat
aquí a la terra com es fa en el cel.
Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia;
perdona les nostres ofenses,
així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen;
no permetis que caiguem en la temptació,
i allibera'ns del mal.
"Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Avui Jesús ens dóna la seva pregària: el Parenostre. Primer ens adverteix que la pregària no consisteix en multiplicar les paraules com si el més important fos la quantitat i no l'esperit amb el qual són pronunciades. En canvi, vol mostrar-nos el camí de la pregària directa, la que arriba immediatament al cor de Déu. Jesús ens vincula amb la seva intimitat amb el Pare. No és que "abaixi" Déu fins a nosaltres, al contrari, ens eleva al cor del Pare "que està en el cel", en un grau tan considerable fins al punt d'arribar a dir-li "papa". El Pare, sense deixar d'estar "en el cel", és Aquell que ens estima des de sempre i vol la nostra salvació i la de la humanitat sencera. Per tant, és decisiu que Jesús ens faci demanar el compliment de la voluntat del Pare. I la voluntat de Déu és que ningú no es perdi. Ningú. Per això, ens fa demanar: "Vingui el teu Regne". I que arribi aviat, perquè finalment serà reconeguda la santedat de Déu i tots els homes viuran en la justícia i en la pau, a tot arreu, al cel i a la terra. En la segona part de la pregària, Jesús ens fa demanar al Pare que protegeixi la nostra vida de cada dia: li demanem el pa, el del cos i el de l'esperit. I, a continuació, ens porta a gosar fer una petició exigent: "perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen". És una petició que pot semblar dura i poc realista: ¿com podem pretendre que el perdó humà sigui model del perdó diví? En realitat, Jesús ens ajuda a expressar en la pregària una saviesa extraordinària. Ho entenem en el verset següent: "si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres". Aquest llenguatge és incomprensible per a una societat com la nostra, en la qual el perdó és poc freqüent, si és que no ha desaparegut del tot, i el ressentiment és una herba que no renunciem a deixar arrelar. Però precisament per això, tenim encara més necessitat d'aprendre a pregar amb el "Pare nostre". És la pregària que salva perquè ens fa descobrir la fraternitat universal quan ens dirigim a Déu i l'invoquem com a Pare de tots.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
