Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Mateu 5,20-26
"Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.
"Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal.
"Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.
"Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.
"Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. En veritat t'ho dic: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El fragment de l'Evangeli de Mateu és part del gran Sermó de la muntanya. Jesús acaba de dir que ha vingut a dur la Llei a plenitud, no a anul·lar-la. Això significa que Ell no rebutja la llei, més aviat hi recull la profunditat de Déu, el seu mateix cor. La justícia de la que parla Jesús consisteix en l'actuació de l'amor sense límits de Déu. Jesús proposa una nova manera d'entendre les relacions entre els homes. Ell revela la qüestió crucial que fonamenta el sentiment d'odi a l'altre: una força destructiva que porta a concebre l'altre com un enemic i per tant un adversari que cal eliminar. De fet, l'odi comença amb coses petites, com la ira que massa sovint enverina la societat contemporània. Paraules que poden semblar inofensives, com dir estúpid o boig a un altre, porten a la destrucció del teixit social. Jesús afirma que només l'amor és la plenitud de la llei i només amb amor es possible superar l'enemistat. És necessari, per tant, passar d'un precepte en negatiu (no irritar-se, no insultar, no maleir, no matar), a la positivitat de l'amistat. L'amor és la força nova que Jesús ha vingut a donar als homes perquè reforci les relacions entre ells. La força de les relacions humanes ajuda a construir el futur de la humanitat. Per a Jesús aquesta és una dimensió central: l'amor entre nosaltres té un valor molt més elevat, fins arribar a exigir, si es necessari, la interrupció de l'acte suprem del culte a Déu. La "misericòrdia" val més que el "sacrifici". El culte, com a relació amb Déu, no pot prescindir d'una relació d'amor amb els homes. L'amor ha de presidir les nostres actuacions. Per això Jesús, quan hi ha un conflicte, aconsella d'arribar a un acord abans d'acudir al tribunal. No es tracta només d'una conveniència per no acabar a la presó, sinó d'una manera de fer fraterna que supera la simple observança legal.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
