Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Mateu 5,43-48
"Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però detesta els enemics.
"Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans?
"Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Continua el discurs de Jesús sobre la "justícia" de Déu que és diferent a la dels homes. Reprèn l'antiga llei del talió que mirava de regular la venjança perquè no fos il·limitada i implacable, i que havia tingut el seu paper en una societat on es podia arribar a matar per qualsevol motiu. Però Jesús ho capgira tot: no solament no s'ha de practicar la venjança sinó que s'ha d'estimar els enemics i pregar per ells. Aquesta paraula de Jesús és completament aliena al sentir comú de la nostra societat, on costa estimar els altres, els veïns, els que trobem als carrers i a les places. Però aquesta és la perspectiva que Jesús indica per als deixebles. Els cristians seran reconeguts no només per com s'estimen entre ells -i per tant, no per una vida egoista dirigida a la defensa de si mateix, sovint sense els altres o contra els altres-, sinó també per com estimen els seus enemics. Moltes vegades els cristians es comportem exactament com aquells que no segueixen l'Evangeli: estimem els qui els estimen, saluden els qui els saluden, tenen cura dels qui els poden correspondre. Per tot això, la vida cristiana s'empobreix, i els cristians deixen de ser sal de la terra i llum del món. El manament de Jesús es contraposa totalment a les maneres de fer habituals. De fet, ve introduït per "doncs jo us dic". Jesús demana capgirar la vida. I la raó rau en el fet que el mateix Déu està capgirat respecte al món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
