Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Mateu 21,33-43.45-46
"Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: "Al meu fill, el respectaran." Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: "Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat." L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar.
"Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?
Li responen:
-Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps.
Jesús els diu:
-¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?
"Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar. En sentir les seves paràboles, els grans sacerdots i els fariseus van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.
(Lc 14,15-24)
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquells que en temps de Jesús escoltaven aquesta paràbola, sabien que la vinya representava el poble d'Israel i l'amo era Déu que la cultivava amb un amor increïble. La paràbola arriba al seu punt culminant quan arriba "el temps de la verema", i el propietari envia els seus servents a recollir-la. La reacció dels vinyaters és violenta: així que arriben els agafen i l'un és colpejat, l'altre assassinat i l'altre apedregat. L'amo, desconcertat per aquesta reacció tan violenta, n'envia d'altres, i també aquests reben el mateix assetjament. "Finalment", diu Jesús, l'amo envia el seu fill. L'amo es diu a si mateix: "Al meu fill el respectaran". Però la fúria dels vinyaters explota, l'agafen, el treuen "fora de la vinya" i el maten. Aquestes paraules descriuen al peu de la lletra la negativa a acceptar Jesús, no només per part d'algunes persones sinó per la mateixa ciutat i pels seus habitants. Jesús, nascut fora de la ciutat de Betlem, mor fora de Jerusalem. Ell, amb lucidesa i coratge, denuncia la infidelitat que culmina amb el rebuig de l'Evangeli i amb la seva crucifixió. Déu, que espera els "fruits" de la "vinya", és "recompensat" amb l'assassinat dels seus servents primer, i finalment del seu fill. Però Déu no es resigna. D'aquell fill naixeran nous vinyaters, els quals es faran càrrec de la vinya i portaran fruits nous i abundants. El nou poble de Déu es caracteritzarà pels "fruits" de l'Evangeli, per la fe que donarà obres de justícia i misericòrdia. En altres paraules, els fruits coincideixen amb la fidelitat a l'amor de Déu i al seu Evangeli. Tal com està escrit: "Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla" (Jn 15,2), i encara: "Pels seus fruits els coneixereu" (Mt 7,16).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
