Els musulmans comencen el mes del Ramadà. Llegir més
Els musulmans comencen el mes del Ramadà.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 3,7-15
No t'estranyis que t'hagi dit: "Cal que nasqueu de dalt." El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit.
Nicodem li replicà:
-Com pot ser tot això?
Jesús li respongué:
-I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens? En veritat, en veritat et dic que nosaltres parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist, però vosaltres no accepteu el nostre testimoni. Si no em creieu quan us parlo de les coses terrenals, com podreu creure'm quan us parli de les celestials? Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús continua el seu diàleg amb Nicodem. És com si volgués subratllar la centralitat en la vida del deixeble del néixer de nou per obra de l'Esperit. La seva acció és forta, com la del vent, i també misteriosa, com misteriós és el vent, que no saps d'on ve ni on va. La paraula grega "pneuma" indica tant el vent com l'Esperit de Déu que inspira en els profetes la seva profecia. Aquest doble significat permet a l'evangelista d'emfatitzar que l'Esperit és "veu", és a dir paraula, anunci, i alhora "vent" és a dir força, moviment. Toquem en aquest horitzó el cor de l'Evangeli segons Joan, és a dir l'acció misteriosa de l'Esperit que ens porta a creure en Jesús i, per tant, en la salvació. Nicodem està atent a les paraules d'aquell jove mestre. I, sorprès, li exposa el seu escepticisme: "Com pot ser tot això?" Jesús, en un primer moment, respon amb ironia: "I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens?" Es tracta d'un recurs pedagògic de Jesús per ajudar-lo a treure's l'orgull resignat que entela els ulls, d'adult i de savi, de Nicodem i no li permet veure clarament la novetat de Déu. També nosaltres sabem prou bé com la nostra suposada saviesa és sovint marcada per la resignació: no acabem de creure en l'Evangeli que ens demana de mirar més enllà dels nostres horitzons habituals, considerats immutables, malgrat les desil·lusions i els fracassos dels que està plena la nostra vida. Per a Jesús no és així. La seva saviesa és molt més gran que la nostra, perquè és la saviesa de Déu capaç de mirar amb amor sense límits la humanitat sencera. El renaixement en l'Esperit esdevé a través de la creu, a través de l'amor sense límits que porta a Jesús a oferir la seva pròpia vida per salvar els altres, i al Pare a ressuscitar-lo d'entre els morts. A la creu és manifesta la grandesa del seu amor. Sota la creu de Jesús comprendrem la grandesa del seu amor pels homes. A tots ens salva el mantell del seu amor sense límits.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
