Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 6,1-15
Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.
Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que acudia cap a ell, digué a Felip:
-On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?
De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.
Felip li va respondre:
-Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.
Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:
-Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?
Jesús digué:
-Feu seure tothom.
En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:
-Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.
Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.
Quan la gent veié el senyal que ell havia fet, començaren a dir:
-Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.
Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.
(Mt 14,22-27; Mc 6,45-52)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'evangelista Joan crida la nostra atenció sobre la multitud que segueix Jesús per causa dels "senyals" que feia amb els malalts. Tots ells intuïen que es trobaven davant un home bo i fort que ajudava i guaria aquells que tenien minvada la salut i l'esperança. Jesús s'adonava de la set d'amor d'aquella gent. Jesús "alçà els ulls" i va veure la multitud que venia a trobar-lo. No és com nosaltres que en general tenim els ulls dirigits cap a nosaltres mateixos. Jesús, i no pas els deixebles, s'adona de la seva necessitat i pregunta a Felip on podran comprar pa perquè mengin totes aquelles persones. L'apòstol Felip no sap fer altra cosa que apuntar la impossibilitat de trobar pa per a tanta gent. Andreu, confirmant l'observació de Felip, s'avança i diu que només hi ha cinc pans de civada i dos peixos. Encara no havien entès que "allò que és impossible als homes, és possible a Déu". Nosaltres hem de recordar sovint aquestes paraules, en lloc de resignar-nos i quedar-nos sense fer res davant el mal que continua abatent-se, sobretot, sobre els més pobres. Jesús no es resigna: ordena als deixebles que facin seure tota aquella gentada. Aquell lloc desert es transforma en un gran banquet on tots són saciats gratuïtament. És la imatge del Regne de Déu que Jesús ha vingut a inaugurar: un gran banquet per a tothom on hi ha menjar en abundància. A diferència dels Evangelis sinòptics, aquí Jesús actua sol. Ell és qui pren els pans, els multiplica i els distribueix. Hi ha una relació directa entre el pastor i les ovelles. Es tracta de la invitació a recórrer les noves perifèries de les nostres ciutats tal com ha dit el papa Francesc: "S'ha de sortir... a les "perifèries" on hi ha sofriment, hi ha sang vessada, hi ha ceguesa que desitja veure, on hi ha presoners de tants mals amos... Qui no surt de si mateix, en lloc de ser mediador es va convertint de mica en mica en intermediari, un gestor". L'evangelista assenyala que quan la gent va veure tot el que havia passat, volien proclamar-lo rei. Però Jesús va fugir a la muntanya, tot sol. No havia vingut per a ser honorat i servit, sinó per a servir i donar per a tots la seva vida
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
