Festa dels apòstols Felip i Jaume. Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere Llegir més
Festa dels apòstols Felip i Jaume. Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 14,6-14
Jesús li respon:
-Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.
Li diu Felip:
-Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més.
Jesús li respon:
-Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. En veritat, en veritat us ho dic: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
"Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Escoltem aquesta pregunta de Jesús el dia que, conjuntament amb tota l'Església, recordem els apòstols Felip i Jaume. Jaume és recordat per la tradició com el fill d'Alfeu, com aquell que, al principi de la missió dels apòstols no volia que als conversos del paganisme se'ls imposessin les regles de l'observança de la Llei i la tradició jueva. Felip és recordat en l'Evangeli de Joan per les preguntes que fa al Senyor, per la seva limitació davant les multituds que cal alimentar i més tard per la pregunta que rep d'aquells grecs que volien veure Jesús i, finalment, per aquesta pregunta tan profunda de poder veure el Pare. La memòria de Felip i Jaume, com la de tots els apòstols, ens empeny a mirar més enllà de nosaltres mateixos i a mirar el món a través de la mirada de Jesús. I ens porta a pensar que és possible estar molt temps amb Jesús, seguir-lo, escoltar-lo, però encara no haver-lo conegut. En aquest punt és quan la pregunta de Jesús es troba amb la nostra vida. La pregunta sobre conèixer Jesús, la pregunta de cada deixeble que s'ha de convertir en apòstol, és a dir, en enviat per fer conèixer l'Evangeli als altres, per comunicar la paraula del Senyor al món. En el fons es pot seguir Jesús tenint en compte constantment la pròpia limitació, el propi sentiment d'impossibilitat, de mantenir-se lligat a la pròpia tradició i als propis costums. La qüestió de "conèixer" es confon sovint amb la idea de saber, però respecte a aquest punt es podria dir que una de les limitacions de Felip és el fet de no entendre que conèixer significa acollir en el cor, estimar, viure amb Jesús. I aleshores qui veu Jesús veu el Pare, sap reconèixer els trets d'un amor més gran: "Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més", diu Felip. Jesús el reprova: "Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare". "A Déu, ningú no l'ha vist mai", escriu Joan en la seva primera carta (4,12). Els apòstols ens guien amb les seves preguntes a cercar més profundament el rostre de Déu a través de Jesús, i amb ell a reconèixer el que hi ha de Déu en tots els homes.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
