Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 15,1-8
"Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies a la paraula que us he comunicat. Estigueu en mi com jo estic en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú no està en mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Amb l'Evangeli d'avui comença la segona secció del discurs de comiat de Jesús als seus deixebles. Els ha parlat de la comunió realitzada a través de l'amor i lEsperit Sant. Ara, amb la imatge del Pare com el vinyater, el Fill com el cep i els deixebles com els sarments, vol descriure el cercle d'amor que uneix els deixebles a ell i al Pare. Altres vegades en l'Escriptura s'utilitza la imatge del cep (o de la vinya) per descriure la relació entre el Senyor i el seu poble. En aquesta ocasió però, el cep no representa el poble d'Israel, sinó Jesús mateix. Ell és el "cep veritable" que produeix bons fruits i dóna la vida als sarments. La comunió entre Jesús i el Pare és la font de la seva vida i l'origen del seu obrar. Ha baixat del cel a la terra per complir la voluntat del Pare. I la voluntat del Pare és que Jesús, unint els deixebles a si mateix, els faci participar del mateix amor que ell té amb el Pare.
Restar units al cep és, per tant, essencial per als sarments. Per això Jesús diu: "Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res". Jesús mateix explica la manera de conservar la comunió quan diu: "Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu". L'expressió "estar en mi", utilitzada onze vegades en el capítol evangèlic que escoltem aquests dies, va seguida de l'expressió "donar molt de fruit", que és utilitzada vuit vegades. Donar molt de fruit caracteritza els deixebles que escolten la Paraula de Déu amb el cor atent i la posen en pràctica.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
