Record de Maria verge, venerada com a Nostra Senyora de Luján, a l'Argentina. Memòria dels beats màrtirs d'Algèria. Entre ells recordem el pare Christian de Chergé, prior del monestir trapenc de Notre Dame de l'Atlas, a Tibhirine a Algèria, segrestat i assassinat per terroristes el 1996, juntament amb sis dels seus germans. Llegir més
Record de Maria verge, venerada com a Nostra Senyora de Luján, a l'Argentina. Memòria dels beats màrtirs d'Algèria. Entre ells recordem el pare Christian de Chergé, prior del monestir trapenc de Notre Dame de l'Atlas, a Tibhirine a Algèria, segrestat i assassinat per terroristes el 1996, juntament amb sis dels seus germans.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 15,18-21
"Si el món us odia, tingueu present que m'ha odiat primer a mi que a vosaltres. Si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva. Però vosaltres no sou del món: jo us he escollit del món, i per això el món us odia. Recordeu allò que us he dit: "El criat no és més important que el seu amo." Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres. Si haguessin guardat la meva paraula, també guardarien la vostra. Però tot això us ho faran per causa del meu nom, ja que no coneixen aquell qui m'ha enviat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, després de parlar de la relació d'amor entranyable entre els deixebles i ell, els parla de l'odi del qual seran objecte en el món per part de les forces del mal, i a causa del seu nom. Certament, hi ha una manca de conciliació profunda, radical, entre l'amor gratuït que caracteritza al veritable deixeble de Jesús i la lògica del món, que busca sempre el guany o, com a mínim, la compensació en qualsevol situació. Això no vol dir que ens hàgim de sentir aliens a la realitat que ens envolta. Al contrari, som cridats a ser llevat d'amor i de pau entre els homes. La Carta a Diognet, un antic text cristià, diu que els cristians estan en el món, però que hi són com estrangers a la seva lògica individualista. Habiten la ciutat dels homes, però ho fan com a pelegrins que caminen cap a la ciutat del cel. I aquesta contradicció el món no la suporta. Jesús adverteix els deixebles: "Si el món us odia, tingueu present que m'ha odiat primer a mi que a vosaltres". L'odi als cristians no és ocasional. Forma part de l'experiència cristiana, precisament perquè l'odi forma part de la vida subjecta al mal. Això ho va comprendre bé Ignasi d'Antioquia el qual, quan era portaven presoner a Roma on hauria rebut el martiri, va escriure als romans: "El cristianisme no és una qüestió de força de persuasió, sinó de veritable grandesa quan és odiat pel món". Podríem dir que l'odi forma part de la vida del món, mentre l'amor forma part de la vida cristiana. Hi ha una lluita incessant entre l'odi i l'amor. Ho testimonia la llarga corrua de màrtirs que embelleix vint-i-un segles d'història cristiana sense interrupció. Jesús ho diu ben clar: "Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres". I afegeix: "El criat no és més important que el seu amo". Vivint l'amor de Jesús, el deixeble representa una oposició contínua al món que continua sent esclau del príncep del mal. Per això, el món odia els deixebles: no li pertanyen.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
