XI del temps ordinari Llegir més
XI del temps ordinari
Primera Lectura
Ezequiel 17,22-24
"Això us anuncia el Senyor Déu:
"També jo trencaré el cimall del cedre altiu,
n'esqueixaré el rebrot més alt i tendre
i el plantaré al cim d'una gran muntanya,
a l'excelsa muntanya d'Israel.
Traurà branques ufanoses, donarà fruit
i arribarà a ser un cedre majestuós.
S'hi ajocaran ocells de tota mena,
viuran a l'ombra de les seves branques.
Tots els arbres del bosc sabran
que jo sóc el Senyor,
que faig caure els arbres alts
i enalteixo els més petits,
asseco els arbres verds
i faig reverdir els secs.
Jo, el Senyor, sóc el qui ho ha dit i el qui ho fa."
Segona Lectura
2a Corintis 5,6-10
Així, doncs, ens sentim sempre plens de confiança; sabem que, mentre vivim en el cos, vivim com exiliats lluny del Senyor, ja que fem camí per la fe, sense veure-hi. Ens sentim, doncs, plens de confiança, i preferim emigrar del cos i anar a viure amb el Senyor. Per això, tant si vivim en el cos com si n'emigrem, només ens delim per ser-li plaents. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida corporal.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 4,26-34
Deia encara:
-Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.
Deia també:
-A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel poden fer niu a la seva ombra.
Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
Jesús compara el Regne amb la sembra: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra». Acabada la sembra, el camperol espera pacientment el temps de la collita. La terra espontàniament («automàticament», diu el text grec) dóna els seus fruits quan n'és el temps. Jesús no parla del treball del pagès, sinó del «treball» de la llavor que es desenvolupa a través de la seva energia interna, des de la sembra fins a la collita, sense que el pagès intervingui. Amb aquesta imatge, Jesús volia portar consol als oïdors. Potser -tal com pensen els estudiosos del text- hem de pensar en la comunitat cristiana a la que Marc es dirigia, la comunitat de Roma, que vivia moments difícils, de persecució. I aquells primers creients de Roma es preguntaven on era la força de l'Evangeli, perquè el mal semblava vèncer per damunt de tot. ¿Hauria Jesús mort en va? Aquestes i moltes altres preguntes els portaven a una resignació plena de tristesa. És un text que avui també podem entendre en aquesta mateixa perspectiva. És fàcil resignar-nos i preguntar-nos: «On és el Regne de Déu i la seva força?». Jesús, a través de les paràboles, ens vol dir que el Regne de Déu ja està actuant ara.
Evidentment, Jesús no vol lloar la passivitat del pagès i menys encara pretén afavorir la son i la mandra. El Senyor no abandona els deixebles en el poder del Mal. Els acompanya mentre prediquen l'Evangeli pels camins del món fins a la fi dels temps, quan tot serà recapitulat en Crist Jesús.
Amb la paràbola de la llavor de mostassa, Jesús vol mostrar la peculiaritat del Regne, de quina manera es realitza. I insisteix en la petitesa de la llavor. No es fan grans coses perquè s'és fort o perquè s'és important. Amb el Regne de Déu passa exactament el contrari del que passa entre els homes: «Qui vulgui ser el primer entre vosaltres, que es faci servent de tots», diu Jesús als deixebles. La petita llavor de mostassa acaba sent un arbust de més de tres metres d'alçada i els ocells troben refugi entre les seves branques. El profeta Ezequiel, quan estava a l'exili a Babilònia, ja havia predit que una fràgil branca, com la punta del cedre, esdevindria un arbre ufanós ple de vigor i d'energia. Diu el profeta: «Això us anuncia el Senyor Déu: També jo trencaré el cimall del cedre altiu,
n'esqueixaré el rebrot més alt i tendre i el plantaré al cim d'una gran muntanya, a l'excelsa muntanya d'Israel. Traurà branques ufanoses, donarà fruit i arribarà a ser un cedre majestuós» (Ez 17,22-23).
El Regne de Déu creix com la petita llavor de mostassa, com el petit cimall del cedre: no s'imposen per la seva pròpia força, és el Senyor qui els fa créixer. L'amor és la saba que els sosté. Allà on els pobres són saciats, els afligits consolats, els estrangers acollits, els malalts curats, els abandonats consolats, els presoners visitats, els enemics estimats, el Regne del Senyor és realitza.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
