Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 6,1-6.16-18
"Mireu de no fer el que és just només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel.
"Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè la teva almoina quedi secreta; i el teu Pare, que veu el que és secret, t'ho recompensarà.
"I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més secrets; i el teu Pare, que veu el que és secret, t'ho recompensarà.
"I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més secrets; i el teu Pare, que veu el que és secret, t'ho recompensarà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús parla del comportament dels deixebles. I diu que no han de fer el que és just per a ser admirats pels homes, com fan els fariseus. L'orgull de la pròpia coherència és sempre mundà, com ho és així mateix la que es vol mostrar davant dels homes. Jesús ja ha deixat clar que l'antiga Llei ha de ser viscuda amb un esperit nou, amb un cor renovat, és a dir, inspirada en l'amor i no en la mera observança. L'Evangeli vol fer-nos créixer en la consciència que les nostres accions es duen a terme per a l'edificació del Regne de Déu. Cadascun de nosaltres coneix la temptació de viure per fer-se veure: sigui davant de Déu, sigui, davant dels homes. El creient és cridat a participar en l'obra de Déu per a la salvació del món. En qualsevol cas, el Senyor no demana als deixebles que amaguin el bo que hi ha en la seva vida. Tot al contrari, abans els ha convidat a ser llum i a no amagar la llàntia «sota la mesura». Jesús els demana de gastar la pròpia vida per l'Evangeli i pel Regne de Déu. I insisteix en tres pràctiques religioses tingudes en gran consideració: l'almoina, la pregària i el dejuni. Però el que vol subratllar és la invitació a la interioritat, present en aquestes tres pràctiques fonamentals en la vida del creient. L'almoina requereix el compromís del cor amb els pobres. Cal acostar-s'hi, interessar-se per ells, estimar-los perquè en ells hi és present el mateix Jesús. La pregària és sobretot fer lloc en el propi cor a la Paraula de Déu, perquè pugui ser sembrada, créixer i donar fruit enmig de la vida quotidiana. I això requereix escoltar l'Esperit, mestre de la vida espiritual del creient. De manera semblant, el dejuni és la lluita interior indispensable per fer créixer en nosaltres l'espai per acollir el Senyor i els germans. Llavors es farà realitat el que diu l'Apocalipsi: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). Aquesta és la recompensa dels deixebles, viure des d'ara amb el Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
