LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 17 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 6,7-15

"Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
"Vosaltres, pregueu així:
Pare nostre que estàs en el cel,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne,
que es faci la teva voluntat
aquí a la terra com es fa en el cel.
Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia;
perdona les nostres ofenses,
així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen;
no permetis que caiguem en la temptació,
i allibera'ns del mal.
"Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El «Pare nostre» ocupa el centre del Sermó de la muntanya. Podem dir, amb Tertulià, un cristià dels primers segles, que és «la síntesi de tot l'Evangeli». Jesús exhorta els deixebles a no malgastar paraules en la pregària, pensant convèncer Déu. Jesús ens fa participar de la seva intimitat amb el Pare. I ens convida a anomenar Déu amb el mateix nom amb el que ell l'anomena: «Pare», «Abbà» (papa). Jesús, posant-nos aquesta paraula als llavis, porta a terme una autèntica i pròpia revolució religiosa. Només cal pensar que la tradició hebrea prohibeix nomenar el sant nom de Déu. Jesús, en canvi, fent-nos dirigir a Déu amb l'apel·latiu d'«abbà» ens ofereix una dimensió impensable fins aleshores, la de la filiació, la de la participació de la mateixa Trinitat. Déu és per nosaltres el «totalment altre», no obstant és un Pare que ens ha estimat fins al punt d'enviar-nos el seu Fill. Es tracta d'un amor sense límits, impossible de concebre per a la ment humana. Jesús ens l'ha revelat. És una filiació que ens fa ser de la família de Déu. El podem anomenar «Pare nostre». I, en aquesta intimitat, la primera petició que li fem és la vinguda del seu Regne, quan tota la família humana i la pròpia creació arribaran a la plenitud. En la segona part Jesús ens exhorta a demanar el pa, el de cada dia, el pa material i el pa de la seva Paraula. Dos pans, dues taules, indispensables. I tots dos pans han de ser servits, han des ser multiplicats per a tots. A continuació Jesús posa als nostres llavis una petició molt seriosa: «perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen». Sembla dur i gens realista admetre que el perdó humà sigui model («així com nosaltres») del diví. Però Jesús ja havia dit que hem de ser perfectes com ho és el Pare. I afegeix: «Perquè si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres». Aquest llenguatge és incomprensible per a una societat com la nostra, en la qual el perdó és realment escàs i preval l'esperit de venjança. Però potser precisament per això tenim la responsabilitat de pregar amb el «Pare nostre» per a tota la família humana i demanar al Pare que no ens deixi caure en la temptació i ens alliberi del mal.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.