Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 7,15-20
"Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d'ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dóna fruits bons, i l'arbre dolent dóna fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. Tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús ens avisa del perill de deixar-se atraure pels falsos profetes, és a dir, per aquelles persones o aquelles formes de viure que sembla més fàcils i accessibles, però que en realitat arrabassen la vida com un llop depredador. Podem recordar els nombrosos «encantadors» que en tants llocs, especialment en els països més pobres, prediquen el que s'anomena la «religió de la prosperitat». Una predicació que enganya i no salva. Al contrari, enganya i perjudica. En aquest punt, Jesús adverteix els deixebles que tinguin cura del comportament dels fariseus. És a dir, d'una forma exterior de viure la fe o de conformar-se a la mentalitat del món que, com un virus, va malmetent el teixit connectiu de la nostra societat. I ha infectat molts cristians que es pensen que viuen l'Evangeli tancant-se en el seu petit recinte. És un dels motius de la raresa de la misericòrdia, de l'empobriment de l'amor, del marciment de la passió per canviar el món, de l'escalada dels conflictes. I, així mateix, del creixement de la indiferència i de la resignació davant el mal. I és que és més fàcil acceptar una vida sense somnis i visions. No hem d'oblidar que les temptacions -totes elles- es presenten sempre afalagadores i raonables, com llops vestits d'ovella. ¿Com fer-ho per desemmascarar-los? Jesús indica un criteri que no falla quan diu: «Pels seus fruits els coneixereu». Tots aquells suggeriments i sol·licituds que fan que la vida sigui estèril, incapaç de produir bons fruits per a un mateix i per als altres, són falses profecies. L'apòstol Pau, fa una llista de les obres de qui es deixa guiar pels «desigs terrenals»: «comportaments libidinosos, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, borratxeres, orgies i coses semblants». I tot seguit, en fa una amb les obres que neixen de l'home espiritual: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix. I acaba dient: «Si vivim gràcies a l'Esperit, comportem-nos d'acord amb l'Esperit!» (Ga 5,19-26).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
