LA PREGÀRIA CADA DIA

Litúrgia del diumenge
Paraula de déu cada dia

Litúrgia del diumenge

XIII del temps ordinari Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Litúrgia del diumenge
Diumenge 27 de juny

XIII del temps ordinari


Primera Lectura

Saviesa 1,13-15+2,23-24

Déu no ha fet la mort ni troba cap gust a destruir els qui viuen. Déu ho ha creat tot perquè existeixi: les coses creades són saludables, no contenen cap metzina que mati. La terra no és el reialme de la mort, i els justos són immortals.
Déu ha creat l'home perquè sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que és ell mateix. Però la mort ha entrat al món per la malícia del diable, i els seus partidaris l'han de sofrir.

Segona Lectura

2a Corintis 8,7.9.13-15

Vosaltres teniu de tot en abundància: fe, paraules, coneixement, sol·licitud plena i l'amor que de nosaltres heu rebut. Tingueu també ara una generositat abundosa.
Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d'haver igualtat. En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s'arribarà a la igualtat, tal com diu l'Escriptura: Ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 5,21-43

Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l'aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu:
-La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.
Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.
Hi havia una dona que patia de pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: "Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré." Immediatament se li estroncà la pèrdua de sang i sentí dins el seu cos que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent:
-Qui m'ha tocat la roba?
Els seus deixebles li contestaren:
-¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?
Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, es prosternà als seus peus tremolant de por i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué:
-Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.
Encara Jesús parlava, que n'arriben uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:
-La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar més el Mestre?
Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:
-No tinguis por; tingues només fe.
I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys, entra a la casa i els diu:
-Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.
Ells es burlaven de Jesús. Però ell els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l'agafa per la mà i li diu:
-Talità, cum -que vol dir: "T'ho mano: noia, aixeca't."
A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren plens d'estupor. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

L'escena que Marc ens presenta és habitual en la vida pública de Jesús: una munió de persones necessitades l'empeny per tot arreu, i l'envolta buscant guarició i consol. Un dels caps de la sinagoga de Cafarnaüm, obrint-se camí entre la gent, se li acosta i suplica amb insistència: «La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui». Trobant-se en la total desesperació i davant la impotència dels homes, l'única esperança és Jesús. Si aquest home, que probablement figura entre els més poderosos de Cafarnaüm, es despulla de l'orgull, de l'arrogància del poder i de la seguretat de la dignitat social i no s'avergonyeix de demanar ajuda, com no ho hem de fer nosaltres?. Les seves paraules no són un llarg discurs sinó una pregària simple i al mateix temps dolorosa. Jesús no perd el temps i així que el veu «se'n va amb ell».
Durant el trajecte té lloc el fet excepcional de la guarició de la dona que patia pèrdues de sang. Una dona, que patia hemorràgies des de feia dotze anys i a qui els metges no havien pogut fer res per guarir-la, està desesperada. La seva condició de malalta la fa impura, per això toca secretament la vora del mantell de Jesús. El seu gest conté la demanda amagada de guarició en la vida de tants homes i de tantes dones. Jesús «s'adona a l'instant de la força que ha sortit d'ell». Es gira per preguntar als deixebles qui l'ha tocat, i mira al seu voltant per veure qui ho ha pogut fer. Cerca qui l'ha necessitat perquè l'amor que guareix no és mai anònim ni institucional. Hi ha necessitat de mirar-se, de sentir-se, de parlar-se. Aquella dona respon a la mirada de Jesús, i es prosterna davant seu. I Jesús li diu: «Filla, la teva fe t'ha salvat! La fe d'aquella dona, és a dir, la confiança posada en ell, guareix.
El mateix passa amb la guarició de la filla del cap de la sinagoga. Quan s'escampa la notícia de la mort de la noia, tothom perd tota esperança i diuen que no cal destorbar el Mestre de Natzaret. Potser també Jaire és a punt de resignar-se. Però Jesús diu a aquell home desesperat: «No tinguis por, tingués només fe». Quan arriba a casa de Jaire, veient l'aldarull de la gent que plorava, Jesús els diu que es calmin perquè «la nena no és morta, sinó que dorm». En el llenguatge bíblic la mort s'entén com un adormir-se esperant despertar-se de nou. Per això els morts jauen com quan es dorm i esperen la veu del Senyor que els desperti. D'aquesta manera Jesús es posa davant la noia. La misericòrdia de Déu és més forta que la mort. I sobre aquesta misericòrdia edifiquem la nostra vida, com l'home savi que construeix casa seva sobre la roca.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.