Memòria dels sants Antoni i Teodosi, fundadors del monestir de les Grutes de Kiev (+1073) i pares del monaquisme rus i ucranià. Record dels cristians d'Ucraïna i de Rússia.. Llegir més
Memòria dels sants Antoni i Teodosi, fundadors del monestir de les Grutes de Kiev (+1073) i pares del monaquisme rus i ucranià. Record dels cristians d'Ucraïna i de Rússia..
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 13,18-23
"Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té arrels dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El sembrador amb una gran braçada escampa la llavor que, tal com Jesús diu, és «la paraula del Regne», en podríem dir l'Evangeli, la «Paraula» que obre el regne al cor dels homes i de la història. Sabem que la proclamació del regne és el punt central de la predicació de Jesús. Jesús comença explicant els quatre tipus de sòl on el sembrador llança la llavor. Les llavors que cauen al camí -és el nostre cor quan es torna impenetrable- són robades pel Maligne. Aquesta és la condició de qui escolta però no comprèn, rep però no deixa que el missatge evangèlic es sedimenti. L'esperança és que quan el sembrador torni a sembrar trobi el terreny més disponible, i la llavor pugui germinar. Després hi ha aquella part de la llavor que cau en un terreny rocós. Aquest seria el cas dels qui escolten de bon grat, però les dificultats i les tribulacions n'impedeixen el creixement. A continuació hi ha la llavor que cau entre els cards: és la situació de qui escolta, però les preocupacions mundanes i les riqueses prevalen sobre la força de la llavor. Finalment, hi ha la terra bona, que és el cor de qui escolta i deixa que creixi la llavor i arribi a la maduresa. No importa la quantitat de collita, el que importa és que n'hi hagi. Podríem dir que donar fruit vol dir ser capaç d'ajudar el sembrador a sembrar la llavor. Aquest és el significat de l'exhortació als deixebles de pregar al Pare perquè enviï treballadors als seus sembrats. Aquests treballadors són cridats a ser el sembrador: han de sortir cada dia i sembrar la llavor de l'Evangeli, amb la seva mateixa generositat en la sembra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
