Memòria de Marta. Acull Jesús, el Senyor, a casa seva. Llegir més
Memòria de Marta. Acull Jesús, el Senyor, a casa seva.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 10,38-42
Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, en canvi, estava molt atrafegada per poder-lo servir. Es presentà davant Jesús i digué:
-Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.
El Senyor li va respondre:
-Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l'Església recorda Marta, la germana de Maria i de Llàtzer. Amb aquest record comprenem la força de l'Evangeli que canvi el cor i la vida de Marta. Marta és la dona que l'acull. Fa un bell gest d'acollida per aquells que comuniquen el missatge de Déu. I es disposa a preparar-los la taula. Aquest «servei de recepció» la té molt atrafegada. L'evangelista ho assenyala per introduir un ensenyament decisiu per a aquells que vulguin seguir Jesús. Marta té una germana, Maria, que es descrita del tot contrària a Marta. Mentre aquesta última està tan ocupada que gairebé oblida Jesús, Maria és presentada asseguda als peus de Jesús i escoltant les seves paraules. Els termes utilitzats per l'evangelista són típics per descriure l'actitud del deixeble cap al mestre. Per tant, és una escena paradigmàtica: Maria és deixeble, precisament perquè escolta el Mestre. Davant l'actitud de Maria, l'evangelista mostra el contrast amb l'actitud de Marta. Escoltar Jesús és la primera cosa que qualifica el deixeble. Marta se centra en el seu treball fins al punt de mantenir-la allunyada d'escoltar Jesús i, molesta per l'actitud de Maria, el reprèn per retreure-li el seu desinterès per ella. És una actitud reivindicativa d'aquells que no se senten considerats. Podríem dir que Marta cau en la temptació del protagonisme. I té enveja de Maria, que s'està als peus de Jesús. També pot ser que pensi que està malament no fer res per l'hoste. En realitat, encara no ha entès qui és Jesús. Cada vegada que ens centrem en nosaltres mateixos fugim de l'escolta del Senyor. La millor part és la que ningú no pot prendre: la relació amb Jesús. Maria s'ha posat davant del Mestre i l'escolta.
Marta aprèn la lliçó impartida per Jesús i, continuant acollint-lo a casa seva, li obre també el cor. Quan Jesús s'acostava per visitar la tomba de Llàtzer, va ser ella la primera en adonar-se de la presència del Mestre i en anar de seguida al seu encontre. Havia après a anar de pressa cap el Mestre que l'estimava a ella, a la seva germana i a Llàtzer com ningú altre. Avui l'Evangeli ens demana que no ens deixem ofuscar per les nostres preocupacions, sinó que sortim de casa i correm cap el Mestre que ens pot salvar de la mort.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
