LA PREGÀRIA CADA DIA

Litúrgia del diumenge
Paraula de déu cada dia

Litúrgia del diumenge

XVIII del temps ordinari
Memòria di sant Serafí de Sarov, monjo i stàrets rus (+1833). Va comunicar la pau amb el testimoni de la joia pasqual i l'acció de l'Esperit Sant.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Litúrgia del diumenge
Diumenge 1 de agost

XVIII del temps ordinari
Memòria di sant Serafí de Sarov, monjo i stàrets rus (+1833). Va comunicar la pau amb el testimoni de la joia pasqual i l'acció de l'Esperit Sant.


Primera Lectura

Èxode 16,2-4.12-15

En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. Els israelites els deien:
-Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d'Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam.
El Senyor va dir a Moisès:
-Jo us faré ploure pa des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d'acord amb això que els mano. -He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: "Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu."
Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. Quan s'esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: "Man hu?" (que vol dir: "Què és això?"), perquè no sabien què era. Moisès els va dir:
-Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.

Segona Lectura

Efesis 4,17.20-24

Us dic, doncs, i us demano pel Senyor que no visqueu més com viuen els pagans, que es guien per raonaments sense valor. Però vosaltres, no és pas això el que heu après del Crist, si és que realment heu escoltat el seu anunci i heu estat instruïts per ell. Així, doncs, segons la veritat que ve de Jesús, renuncieu al vostre comportament passat i despulleu-vos de l'home vell que es va destruint rere els desigs seductors; renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l'home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 6,24-35

Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.
Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar:
-Rabí, quan has arribat?
Jesús prengué la paraula i els digué:
-En veritat, en veritat us ho dic: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha marcat amb el seu segell.
Ells li preguntaren:
-Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?
Jesús els respongué:
-L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.
Li replicaren:
-I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment.
Llavors Jesús els respongué:
-En veritat, en veritat us ho dic: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.
Ells li demanen:
-Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest.
Jesús els diu:
-Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

«Rabí, quan has arribat?» Jesús sabia prou bé que el cercaven per interès, però no se n'escandalitzava: havia vingut per salvar-los, no per obtenir la seva aprovació. Hi ha un ordre de la vida més alt, una dimensió de l'existència que va més enllà de les preocupacions pel menjar, pel vestir, pel fer carrera. Totes aquestes coses formen part de la vida, però no en són la part principal. A tota la gent que el cercaven motivats per la multiplicació dels pans, Jesús els diu que hi ha un aliment que no es fa malbé. I, d'aquest, en tenim necessitat. Per obtenir-lo cal esforçar-se sigui com sigui. Però la gent no comprenen bé aquestes paraules i pensen que els demana l'observança d'altres preceptes per obtenir la continuació d'aquell miracle: «Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?» De fet, Jesús exigeix una sola cosa: creure en ell. En un altre punt de l'Evangeli afirma: «Aquesta és l'obra de Déu: creure en aquell que ell ha enviat». No es tracta ni d'un precepte ni d'una ulterior prescripció, sinó de deixar-se implicar personalment i afectivament per Jesús i pel seu Evangeli. Tot això no és natural ni espontani. Des d'una certa perspectiva, la fe és una veritable «obra». La fe és, sens dubte un do de Déu confiat a les nostres mans. I, com tota obra, demana decisió, continuïtat, aplicació, esforç, opcions i un total abandó.
La gent sembla intuir alguna cosa i pregunta: «I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem?» Hi ha necessitat d'un altre pa. Jesús ho explica als presents, dient-los que l'autèntic pa és el que ve del cel, més ben dit, és «el que baixa del cel i dóna la vida al món». La multitud, que ho ha entès a mitges, replica: «Dóna'ns sempre pa d'aquest!» És una petició espontània i, a primera vista, fins i tot bonica, que hauria de ser la petició de cadascú de nosaltres. Però aquesta petició ha de sortir del cor més que no pas de l'estómac. I Jesús, com succeeix en els moments decisius, respon amb claredat: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam». S'entén ara el sentit ple del mannà al desert i el sentit d'aquell pa multiplicat per als cinc mil. Hi ha un pa -i és Jesús mateix- posat a disposició de tots; ve de Déu, però no és lluny de nosaltres, tots el podem rebre gratuïtament. Acostem-nos al «pa de vida» i, com diu l'apòstol Pau, «renovarem el nostre esperit i ens revestirem de l'home nou».

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.