Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 15,21-28
Jesús se'n va anar d'allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar:
-Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt.
Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven:
-Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre.
Jesús els digué:
-Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d'Israel.
Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia:
-Senyor, ajuda'm!
Jesús contestà:
-No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.
Ella digué:
-És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.
Llavors Jesús li respongué:
-Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols.
I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús entra en territori pagà. Un anar més enllà dels límits territorials que diu molt sobre la visió universal de l'Evangeli: des del primer moment travessa les fronteres. Aquella dona cananea sens dubte ha sentit parlar molt bé de Jesús, i no vol perdre l'ocasió d'implorar ajuda per la seva filla que «està endimoniada». Jesús, en un primer moment no li fa cas. L'evangelista ho diu ben clar: «Jesús no li va tornar contesta». Però ella, davant el silenci de Jesús, no desisteix. El mateix Jesús parlarà als deixebles de la insistència en la pregària, sense cansar-se mai. I això és el que ara fa la dona. Els deixebles -aquí es subratlla la importància de la intercessió dels creients per als que en tenen necessitat com és el cas d'aquesta dona- diuen a Jesús: «Fes-la marxar». La resposta de Jesús als deixebles és dura. La dona, que no es resigna, es prosterna davant de Jesús i li diu «Senyor, ajuda'm!» Jesús li diu: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Aquella dona escolta, però dialoga amb Jesús. No sap que amb l'apel·latiu de «gossos», en la tradició bíblica, i en els textos judaics, es fa referència als adversaris, als pecadors i als pobles pagans idolatres. Però, es pren al peu de la lletra l'expressió de Jesús i gosa contestar-li, d'alguna manera comença una confrontació amb ell. La pregària és també confrontació. Es podria dir que la seva confiança em aquell profeta és més gran que la resistència del mateix profeta. I per això Jesús respon finalment amb una expressió inusitada en els Evangelis: diu de la dona que té una «gran fe», i no «poca fe». Davant d'una fe com aquesta ni tan sols Déu s'hi pot resistir.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
