Festivitat de la Transfiguració del Senyor a la muntanya del Tabor.
Memòria d'Hiroshima, al Japò, on fou llançada el 1945 la primera bomba atòmica.
Llegir més
Festivitat de la Transfiguració del Senyor a la muntanya del Tabor.
Memòria d'Hiroshima, al Japò, on fou llançada el 1945 la primera bomba atòmica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 9,2-10
Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan i se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta. Allí es transfigurà davant d'ells: els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:
-Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu:
-Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.
Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de "ressuscitar d'entre els morts".
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La muntanya de la Transfiguració, que la tradició posterior identificarà amb el Tabor, és presentada com una imatge de qualsevol itinerari espiritual. Podem imaginar que Jesús ens crida també a nosaltres per portar-nos a la muntanya, com va fer amb els tres amics més propers, per viure amb ell l'experiència de la comunió íntima amb el Pare. Hi ha qui suggereix que el nucli històric de la narració es basa en una experiència que en primer lloc va afectar Jesús: una visió celestial que li va provocar una transfiguració. És una hipòtesi que ens permet copsar amb més profunditat la vida espiritual de Jesús. De vegades oblidem que també ell va tenir el seu itinerari espiritual, com el mateix Evangeli apunta: Jesús «creixia i s'enfortia, ple d'enteniment». Ell va experimentar la dificultat i la joia d'un camí. Va haver de pujar a la muntanya, com ho van fer Abraham i després Moisès i Elies, i com ho ha de fer tot creient. Jesús va sentir necessitat de «pujar» al Pare, de trobar-se amb ell. És cert que la comunió amb el Pare era tot el seu ésser, tota la seva vida, el punt àlgid de les seves jornades, la substància de la seva missió, el cor de tot el que era i feia. No obstant, Jesús tenia necessitat de moments en què aquesta relació íntima emergís en tota la seva plenitud. Certament, els deixebles en tenen necessitat. Doncs bé, el Tabor va ser un d'aquests moments especials de comunió que l'Evangeli estén a tots els esdeveniments històrics del poble d'Israel, com ho testimonia la presència de Moisès i Elies que «conversaven amb ell». Jesús no va viure sol aquesta experiència; va voler involucrar-hi també tres dels amics més íntims. Va ser un dels moments més significatius de la vida personal de Jesús, i ho va ser també per als tres deixebles i ho és per a tots aquells que es deixen conduir per aquesta mateixa pujada. En la tradició de l'Església hi ha hagut moltes interpretacions d'aquest fragment evangèlic. Una de les més freqüents és la que veu en la vida monàstica un reflex de la Transfiguració, motivada per la radicalitat de l'opció que comporta. En la vida quotidiana amb el Senyor, en la pregària, en l'escolta de les Escriptures som cridats sempre a transfigurar la nostra vida i el món que ens envolta.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
