LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 18 de setembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 8,4-15

Es reunia molta gent entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Llavors els digué, valent-se d'una paràbola:
-Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u.
I, acabat de dir això, exclamà:
-Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.
Els seus deixebles li preguntaven què volia dir aquella paràbola. Ell respongué:
-A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne de Déu; als altres, en canvi, se'ls parla en paràboles, per tal que
"mirin, però no hi vegin;
escoltin, però no comprenguin.
"La paràbola vol dir això:
"La llavor és la paraula de Déu. Els d'arran del camí són els qui l'escolten, però després ve el diable i s'enduu la paraula del seu cor perquè no creguin i no se salvin. Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l'acullen amb alegria, però no tenen arrels: creuen només per un moment, i a l'hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L'evangelista Lluc subratlla que es reunia molta gent al voltant de Jesús. És una multitud heterogènia, diversa, que coincideix en el neguit per anar a trobar Jesús: finalment creuen que han trobat un pastor que es preocupa per ells i els pot ajudar. Jesús s'adona de la necessitat de la multitud i vol educar-la per acollir la paraula de salvació. Per això els explica la paràbola del sembrador. Jesús valora d'una manera especial aquesta paràbola. Tant és així que als deixebles que no l'han entès mentre la pronunciava, els l'explica més tard en privat. Es determinant que tothom n'entengui el significat. De fet, l'actitud que han de tenir la gent d'aquella època, com la de tots els temps, quan escolten la Paraula de Déu, resulta evident en aquesta paràbola. La metàfora de la llavor en referència a la paraula era habitual a l'antiguitat, fins i tot en el judaisme. I Jesús l'empra per fer comprensible la seva missió. Per a Jesús, el primer sembrador, no hi ha cap terreny que no sigui apropiat per rebre l'Evangeli. El terreny és la vida, o millor dit el cor, de cada home i de cada dona, de qualsevol cultura i ètnia a la que pertanyi. Encara que hi hagi cors tan durs com la pedra, o terrenys refractaris a qualsevol sembra, Jesús continua sembrant amb l'esperança que tard o d'hora alguna esquerda rebi la bona llavor i doni fruit. No obstant, la paràbola no pretén classificar els homes, de manera que uns serien terreny dolent i els altres terreny bo. És ben cert que això pot succeir, però depèn de l'elecció de cadascú. Es tracta de la llibertat que cada home ha rebut com a do, i a ell pertany com viure-la. Però acostuma a prevaldre precisament l'opció que sovint fem, de ser de vegades bona terra i d'altres no tan bona i, encara, en altres ocasions, refractaris a l'escolta. Si observem la nostra vida ens adonarem que el nostre cor és com un terreny rocallós, altres vegades és ple d'esbarzers quan encara ens deixem abatre pels afanys, i altres vegades som terra bona. El Senyor, amb aquesta paràbola, ens convida a obrir el cor per acollir la Paraula de Déu i tenir-ne una cura perseverant.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.