Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 9,1-6
Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué:
-No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. I si no us acullen, sortiu d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.
Ells se'n van anar i passaven pels pobles anunciant la bona nova i curant pertot arreu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El fragment evangèlic ens explica l'enviament dels Dotze deixebles perquè anunciessin el Regne de Déu i guarissin els malalts. Jesús els envia perquè portin a terme la seva mateixa missió. Escriu l'evangelista: «els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties». Els Dotze havien de dur a terme la mateixa missió de Jesús, és a dir, l'anunci del Regne, del nou món que Déu començava a través de l'actuació de Jesús, i de la guarició dels malalts com a signe que en mostrava la realització concreta. La missió demana despullar-se del propi protagonisme per ser servidors de l'Evangeli, amb el mateix desig vehement que va portar els Dotze a anar de casa en casa, de poble en poble, de ciutat en ciutat, perquè ningú havia de ser privat de l'anunci evangèlic. La seva única riquesa era -i ho ha de continuar sent pels deixebles d'avui- l'Evangeli, que de ser comunicat en la seva integritat, sense afegits i sense arranjaments especials. Els deixebles de Jesús han de ser conscients que amb l'Evangeli n'hi ha prou: és llevat i llum que transforma. Per això Jesús diu als Dotze: «No prengueu res per al camí, ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits». La seva riquesa i la seva força és només l'Evangeli. Pot passar, certament, que l'Evangeli no sigui acceptat. Tanmateix, l'anunci de la bona nova, que ha de ser portat «pels pobles», no s'ha d'aturar: l'Evangeli és el do de Déu a tots els pobles. I els deixebles en són els testimonis.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
