Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 9,43b-45
-Que us quedin ben gravades aquestes paraules: el Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes.
Però ells no entenien què volia dir. El significat d'aquestes paraules els era amagat i els resultava incomprensible. Però tenien por de fer-li preguntes sobre aquesta qüestió.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
«Que us quedin ben gravades aquestes paraules: el Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes». Aquesta vegada no hi ha cap referència a la resurrecció. Ser «entregat en mans dels homes» significa, en el llenguatge bíblic, el destí dolorós i cruel d'una persona abandonada per Déu i deixada sense protecció sota el poder dels homes. Però, tot i ser tan clar, els deixebles no ho entenen. És una observació que ens podríem aplicar també a nosaltres mateixos distants, com els deixebles, del pensament de Jesús, de les seves preocupacions i sobretot del concepte que tenia de si mateix i de la seva missió. No és tracta simplement d'incomprensió per part dels deixebles, sinó de risc d'endurir-se quan es rebutja la realitat de la feblesa i del sofriment. L'apòstol Pau dirà als cristians de Corint: «Nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans» (1Co 1,23-24). El camí de la creu segueix sent un escàndol també per a nosaltres, per a la cultura individualista tan estesa en el món. Tanmateix, de la creu brolla la salvació, un amor sense límits, com el de Jesús, que ve a redimir els homes de l'esclavitud del pecat. Lluc assenyala que els deixebles encara no entenien les paraules de Jesús i van restar en silenci sense demanar més explicacions. És una actitud de resistència i de desconfiança. No accepten la seva ignorància i prefereixen romandre en la foscor. Cal, però, continuar deixant-nos guiar i ensenyar cada dia per la Paraula de Déu. En l'escolta trobarem la saviesa de l'Evangeli.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
