LA PREGÀRIA CADA DIA

Litúrgia del diumenge
Paraula de déu cada dia

Litúrgia del diumenge

XXVIII del temps ordinari Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Litúrgia del diumenge
Diumenge 10 de octubre

XXVIII del temps ordinari


Primera Lectura

Saviesa 7,7-11

Per això vaig pregar a Déu, i ell em donà l'enteniment, vaig invocar-lo i em vingué l'esperit de Saviesa. La prefereixo a ceptres i trons, i al seu costat tinc la riquesa per no res. Ni tan sols la puc comparar a les pedres precioses, perquè al seu davant tot l'or del món és un grapat de sorra, i la plata no valdria més que el fang. Me l'estimo més que la salut i la bellesa; he decidit que em faci de llum, perquè la seva claror no s'apaga mai.
Amb ella m'han vingut tots aquests béns, ja que duia a les mans riqueses incomptables.

Segona Lectura

Hebreus 4,12-13

La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. En tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant els ulls d'aquell a qui hem de donar comptes.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 10,17-30.

Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà:
-Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
-Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.
Ell li va dir:
-Mestre, tot això ho he complert des de jove.
Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué:
-Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.
En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles:
-Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!
Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:
-Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.
Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres:
-Si és així, qui pot salvar-se?
Jesús se'ls mirà i digué:
-Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot.
Llavors Pere li va dir:
-Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.
Jesús digué:
-En veritat us ho dic: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

L'Evangeli ens presenta Jesús que reprèn el camí cap a Jerusalem. És una invitació que es dirigeix també a nosaltres perquè ens deixem implicar per ell en un itinerari de creixement espiritual. L'home del qual parla l'Evangeli de Marc «s'acosta corrent» cap a Jesús. Té pressa per trobar-se amb ell. És realment un exemple respecte a la nostra peresa en el seguiment del Senyor. Aquest home, en arribar on era Jesús, s'agenolla davant d'ell i li fa la pregunta fonamental de la vida: «Mestre bo, què hagi de fer per a posseir la vida eterna?» Aquell home corre cap a Jesús i comença un diàleg. Jesús li demana si sap els manaments i si els ha observat. La resposta és que tot això ho ha complert des de jove. No és en absolut un creient indiferent o poc practicant. Ens podem plantejar quants de nosaltres podríem contestar de la mateixa manera la pregunta de Jesús.
L'evangelista remarca que «Jesús se'l mirà i el va estimar». La mirada de Jesús sempre és una paraula que veu, que fixa la mirada amb amor sobre la vida dels homes. També avui Jesús es dirigeix a nosaltres amb la mateixa intensitat d'amor i ens diu: «Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel. Després vine i segueix-me». L'Evangeli demana sempre un compromís, una decisió, una resposta. L'home ric, quan va escoltar aquestes paraules, va quedar abatut, va baixar la mirada i se'n va anar amb la tristesa en el seu cor. L'evangelista acaba explicant el motiu de la seva reacció amb una certa amargura: «perquè tenia molts béns». També Jesús s'entristí, i molt, ja que perdia un amic, perdia un deixeble; i el perdien també tots aquells als quals aquell home hauria pogut anunciar la joia de l'Evangeli.
Jesús ens demana que posem Déu en el primer lloc, fins i tot per damunt dels béns que tenim, i que considerem als pobres com els nostres germans als quals hem de donar amor i ajuda. Allò que demana el Senyor té els trets d'una renúncia, i en part ho és, però sobre tot és una gran saviesa de vida. La resposta de Jesús a la pregunta que planteja Pere en nom dels deixebles, explica d'una manera concreta les conseqüències d'aquesta saviesa evangèlica: el qui ho deixa tot per seguir Jesús rebrà, ja en el temps present, cent vegades més i després de la mort, la vida eterna. De vegades pensem que la vida evangèlica és sobretot privació. Això va pensar també aquell home ric. En realitat, la decisió de seguir el Senyor per damunt de totes les coses és plenament «convenient», no només per a salvar l'ànima en el futur, sinó per gaudir «cent vegades» més la vida en aquesta terra. Qui posa Déu en el primer lloc de la seva vida, entra a formar part de la seva «família», en la qual troba germans i germanes per estimar, pares i mares a qui venerar, cases i camps on treballar.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.