Memòria de Sant Joan XXIII (+1963) i de la inauguració del concili Vaticà II (1962-1965). Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Memòria de Sant Joan XXIII (+1963) i de la inauguració del concili Vaticà II (1962-1965). Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 11,29-32
S'anava reunint una gentada, i Jesús començà a dir:
-La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar els homes d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La fe no ve després dels fets prodigiosos, tot i ser la fe condició prèvia perquè el miracle esdevingui. Encara avui molts cerquen senyals prodigiosos per alimentar la seva fe. I quan hi ha un fet extraordinari molts hi van corrent. Si aquests «senyals» arriben són certament dons del Senyor. I hem d'estar-li agraïts per aquesta ajuda. Però hem d'estar molt més atents del què hi estem normalment, al «senyal» per excel·lència que el Senyor ens ha donat a tots, que és «el senyal de Jonàs». Sense aquest «senyal» els altres esdevenen superficials i, de vegades, fins i tot enganyosos. La comunitat primitiva ha llegit aquestes paraules a la llum de la Resurrecció. Així com els habitants de Nínive es van convertir escoltant la predicació de Jonàs sense que ell arribés a fer cap miracle, així ha de ser també avui, amb la diferència que ara n'ha vingut un que és «alguna cosa més que Jonàs». Es tracta, per tant, de comunicar al món la resurrecció de Jesús, que és la victòria del bé sobre el mal, de la vida sobre la mort, de l'amor sobre l'odi. Aquest misteri és el centre de la història de Jesús: ell ha vingut a la terra per oferir la seva vida fins a la mort sobre la creu per la nostra salvació i el Pare l'ha ressuscitat d'entre els morts. Aquest Evangeli és molt més preciós que la saviesa de Salomó i molt més fort que la predicació de Jonàs. L'Evangeli no és una addició opcional a la història dels pobles. N'és la seva salvació. Aquest fragment evangèlic demana a l'Església i als deixebles que en siguin conscients i, alhora, humils testimonis.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
