Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 11,37-41
Així que Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué:
-Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el que hi ha a fora, ¿no ha fet també el que hi ha a dins? Doneu com a almoina allò que hi ha a dins, i llavors sí que tot us quedarà purificat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El fragment evangèlic ens presenta un fariseu que convida Jesús a dinar a casa seva. Aquests dinars són per a Jesús una oportunitat preciosa per mostrar el valor de l'acollida i de l'hospitalitat: són la imatge del Regne on compta la generositat de l'acollida i l'alegria de la comunió, i no pas l'observança de les pràctiques rituals. Jesús s'adona de la mala intenció del fariseu sense que ell obri la boca. I li respon abans no comenci a parlar, sense entrar en el debat sobre la pregunta ritual que preocupa el fariseu. Jesús situa la qüestió ritual en un altre pla, el del cor. I el seu discurs és particularment dur. I aclareix que en la vida no compta l'aparentar, encara que pugui ser acceptable, sinó ser un home i una dona amb el cor misericordiós. En una societat d'aparences, com la nostra, aquest breu passatge de l'Evangeli porta de nou al centre d'atenció el que realment val la pena en la vida. És en el cor, en la interioritat que es juga la vida de l'home, la seva felicitat i la seva salvació. Si el cor és ple de maldat, l'actuar en serà una conseqüència. No val multiplicar gestos i accions si el cor és ple de «rapacitat i dolenteria». Jesús exhorta sobretot a «donar com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats», és a dir a donar al món l'amor que hi ha en els nostres cors. La veritable puresa és l'amor gratuït que cada creient rep de Déu en el seu cor, no la multiplicitat dels ritus que practica. La totalitat de la tradició bíblica, que troba en l'Evangeli la seva plenitud, exhorta els cristians a fer almoina, no perquè «resolgui» els problemes socials sinó perquè és el primer pas de l'amor: l'almoina porta a posar la mirada més enllà d'un mateix per dirigir-la als necessitats i a donar-los alguna cosa, encara que sigui poc. Malament rai si no deixem fer aquest primer pas al cor que va més enllà de si mateix: restarem tancats en el nostre egoisme.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
