Memòria de sant Calixt papa (+222). Amic dels pobres, va fundar la casa de pregària sobre la qual es va erigir Santa Maria in Trastevere a Roma. Llegir més
Memòria de sant Calixt papa (+222). Amic dels pobres, va fundar la casa de pregària sobre la qual es va erigir Santa Maria in Trastevere a Roma.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 11,47-54
"Ai de vosaltres, que edifiqueu monuments funeraris als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres els construïu monuments.
"Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: "Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran." Però es demanaran comptes a aquesta generació de la sang de tots els profetes vessada des de la creació del món, des de la sang d'Abel fins a la de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari. Us ho asseguro: es demanaran comptes a aquesta generació.
"Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!
Quan Jesús va sortir d'allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i el provocaven perquè parlés sobre moltes qüestions, sempre a l'aguait per agafar-lo en alguna resposta comprometedora.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hem d'escoltar amb atenció aquestes paraules de Jesús, sabent que cadascú és cridat a ser responsable de l'altre. Es tracta d'un deure dels uns i d'un dret dels altres. En aquest sentit hi ha una corresponsabilitat «generacional» per la qual ningú és pot considerar aliè a allò que passa en el temps que li ha tocat viure. L'Evangeli ha de ser viscut en la història que anem vivint, per fermentar-la amb el llevat de la fraternitat i fer-la sàvia i assenyada amb la sal de la misericòrdia. Hi ha una corresponsabilitat de l'Església i dels creients per comunicar l'Evangeli de sempre amb el llenguatge d'aquesta generació. Cadascú és d'alguna manera responsable dels qui té al costat i del creixement de l'amor en la societat en la que viu. Els deixebles de Jesús s'han de sentir corresponsables del creixement del mal en el món. I la primera responsabilitat és la de no escoltar amb atenció la Paraula de Déu i la de menysprear els profetes que el Senyor continua enviant encara avui al món. Se'ns demanarà comptes de l'afebliment de la profecia i de no fer cas als profetes enviats pel Senyor. Es podria aventurar una culpa encara més gran que la dels mestres de la Llei i els fariseus: quants profetes i màrtirs en el segle passat no han donat testimoni de la primacia de Déu fins a la mort! ¿I no n'hi ha també en el nostre temps? Hem rebut molts testimonis, hem rebut molts dons, hem tingut germans i germanes afectuosos i bons amb nosaltres. Ells ens han obert el camí de l'Evangeli de l'amor. El Senyor ens demana de no restar tancats, centrats en nosaltres mateixos, sinó en deixar-nos guiar en el camí de la conversió del cor i de la transformació del món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
