LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels pobres
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària pels pobres
Dilluns 25 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 13,10-17

Un dissabte, Jesús ensenyava en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué:
-Dona, quedes lliure de la teva malaltia!
Li va imposar les mans i a l'instant ella es redreçà i glorificava Déu. Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent:
-Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte.
El Senyor li contestà:
-Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador? ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d'Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys?
Amb aquestes paraules, tots els seus adversaris van quedar avergonyits. La gent, en canvi, s'alegrava de totes les coses extraordinàries que feia.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L'Evangeli ens presenta Jesús ensenyant en dissabte, com feia habitualment, en una de les sinagogues. Entre els presents hi havia una dona a la qual una artrosi deformant l'havia encorbada sobre si mateixa. Feia divuit anys que vivia en dolorosíssimes condicions. No podia ni mirar a les persones a la cara de tant doblegada que anava. I, de rebot, ningú s'ajupia per mirar-la a la cara. Quantes dones són representades per ella! No només, òbviament, les oprimides per la família, dins la casa. En aquesta dona hi veiem les tantíssimes dones encorbades per la càrrega del masclisme, la injustícia, la violència, el menyspreu. Aquella dona -acompanyada de totes les altres que viuen avui la seva mateixa situació- està allí, davant de Jesús. No pot alçar la mirada i no gosa a demanar-li ajuda, com altres dones han fet. En veure-la, Jesús es commou i la crida perquè s'acosti. De seguida, sense pronunciar gaires paraules, li diu: «Dona, quedes lliure de la teva malaltia!» i li imposa les mans. I, afegeix l'evangelista, «a l'instant ella es redreçà i glorificava Déu». És una escena breu, explicada en quatre ratlles. Tot i així, el gest de Jesús que s'inclina sobre ella ens fa entendre quina ha de ser la nostra manera de mirar i fer-nos propers als dèbils, als malalts i als qui estan sols. El passatge evangèlic ens ensenya que els deixebles han rebut de Jesús la seva mateixa força: les paraules pronunciades amb el cor, amb la mateixa commoció de Jesús, són eficaces, redrecen l'esquena i retornen la dignitat d'estar drets com tothom, tal com li ha passat a la dona. Aquells que presencien l'escena no es deixen tocar el cor pel què han vist. Han preferit jutjar en lloc d'alegrar-se per la dona que havia retrobat la seva dignitat. El cap de la sinagoga fins s'indigna pel miracle. Si el cor és ple de si mateix i de les pròpies conviccions, ni tan sols els miracles poden rebaixar-ne la duresa. Jesús replica a les acusacions del cap de la sinagoga amb la grandesa de la misericòrdia que allibera de l'esclavitud de Satanàs, com Jesús anomena el príncep del mal. Si els fariseus, de cor endurit, s'escandalitzen, la gent fa festa: «s'alegrava de totes les coses extraordinàries que feia». Benaurats els deixebles que es deixen embolcar pel misteri de la misericòrdia del Senyor, perquè s'alegraran com es va alegrar la gent en aquella sinagoga.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.