Record de la històrica trobada d'Assís (1986) en què Joan Pau II va convidar representants de totes les confessions cristianes i de les grans religions mundials a pregar per la pau. Memòria de Dominique Green, jove afroamericà ajusticiat el 2004. Pregària pels condemnats a mort i per l'abolició de la pena capital. Llegir més
Record de la històrica trobada d'Assís (1986) en què Joan Pau II va convidar representants de totes les confessions cristianes i de les grans religions mundials a pregar per la pau. Memòria de Dominique Green, jove afroamericà ajusticiat el 2004. Pregària pels condemnats a mort i per l'abolició de la pena capital.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 13,22-30
Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà:
-Senyor, ¿són pocs els qui se salven?
Jesús els contestà:
-Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran.
"Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: "Senyor, obre'ns." Ell us respondrà: "No sé d'on sou." Llavors us posareu a dir: "Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places." Ell us respondrà: "No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!" Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús camina entre els homes mirant aquells que troba, escoltant aquells que el criden, consolant, guarint, exhortant i anunciant la vinguda imminent del Regne de Déu. Té una meta, Jerusalem, però no hi va només per motius personals. Va a morir a la ciutat santa perquè vol que tots siguin salvats. En aquest context pren relleu la pregunta que algú fa a Jesús sobre quants són els que es salven. Era evident que d'aquesta manera es dubtava de si el poble d'Israel seria salvat en la seva totalitat. En un apòcrif jueu, per exemple, s'hi llegeix: «L'Altíssim ha fet aquest temps per molts, en canvi el futur per pocs» (IV llibre d'Esdres). Jesús obre una altra perspectiva: no s'entra al Regne de Déu per simple pertinença al poble d'Israel, a una nació, o a una ètnia o una cultura determinada, com si amb això ja n'hi hagués prou. La fe és la que salva. I la salvació és per a aquells que decideixen unir-se al Regne de Déu. I sobre aquesta elecció serà el judici. Aquell dia no servirà de res reclamar drets de pertinença ètnica o religiosa. El criteri de salvació passa per l'adhesió a l'Evangeli de l'amor. Jesús assegura encara que «vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu». Allò que compta és decidir de seguir el Senyor, ara, abans no sigui massa tard. Aquest és el sentit de la imatge de la porta estreta. És a dir, davant la predicació de l'Evangeli, no podem ajornar l'escolta, no podem perllongar el temps de l'elecció. Si l'Evangeli és rebutjat és com arribar a la casa de la que parla el passatge evangèlic quan el cap de casa ja ha tancat la porta. Qui roman fora, qui no l'escolta, resta a mercè del príncep del mal i sentirà el fibló de la tristesa i l'amargura de la solitud. L'afirmació de Jesús sobre els «darrers» que seran els primers -el text es refereix als pagans- posa de manifest la «primacia» de l'escolta, és a dir aquell que acull l'Evangeli en el cor i el posa en pràctica és el primer en el Regne del cel.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
