Memòria dels apòstols Simó de Canà, anomenat el Zelós, i Judes, que rebé el sobrenom de Tadeu. Llegir més
Memòria dels apòstols Simó de Canà, anomenat el Zelós, i Judes, que rebé el sobrenom de Tadeu.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 6,12-19
Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu -el seu germà-, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.
Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'ell una força que guaria tothom.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l'Església recorda els apòstols Simó i Judes. Simó és anomenat també el «Zelós» probablement perquè formava part del grup antiromà dels zelotes que practicaven la violència. Segons la tradició hauria predicat l'Evangeli a Samaria i a Mesopotàmia, i hauria mort a Pèrsia. Judes, conegut amb el sobrenom de Tadeu que significa «magnànim», és l'apòstol que en el l'últim sopar demana a Jesús perquè es manifesta només als deixebles i no al món. El seu nom apareix en el darrer lloc en la llista dels apòstols. La tradició l'assenyala com l'autor de la carta del mateix nom adreçada als convertits del judaisme. No es coneix gairebé res de la seva vida. Però per això no és menys important que els altres. En l'Església no compta la notorietat, sinó la comunió amb el Senyor i amb els germans. El fragment de l'Evangeli no posa l'accent en la diversitat de les seves tasques, sinó en el fet crucial que tots són al costat de Jesús. La cerca de qui entre ells és el primer sona completament fora de lloc. Malauradament, també passa amb freqüència a la comunitat cristiana. No és que es busqui el primer lloc en servir, sinó en aparentar o en ser protagonistes. En tot cas, la primacia que s'ha de buscar és la de l'amor, la del servei generós i desinteressat. L'evangelista subratlla la llista dels noms. Jesús crida a tothom pel seu nom, també a Simó i a Judes. La seva crida directa, -pel nom- els fa deixebles i més tard apòstols, enviats a la missió de l'Evangeli. La fraternitat entre ells també brolla d'aquesta crida comuna. Per això, Jesús podrà dir que és per l'amor mutu que els altres els reconeixeran com a deixebles seus. El nom, en la mentalitat bíblica, no és només un mitjà útil per cridar-se els uns als altres, és molt més que això, significa la història, el cor, la vida de cada persona. Tots sabem per experiència que conèixer-nos pel nom és un dels tresors de la nostra vida, encara que només sigui en la seva vesant humana. El Senyor exalta encara més aquesta dimensió de familiaritat: conèixer-nos i cridar-nos pel seu nom és el signe d'un amor que té el segell de Déu. És per això que la dimensió de la familiaritat caracteritza l'estil de vida dels deixebles que porta a conèixer també el nom dels altres membres de la fraternitat, inclosos els pobres. És difícil que els pobres siguin anomenats pel seu nom. De fet, ningú ho fa. Cridar-los pel nom és un gest de gran afecte i respecte. Ells mateixos se'n meravellen. Així es supera l'anonimat que és un dels aspectes més tristos de les nostres societats.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
