Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 14,1.7-11
Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola:
-Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús és encara a casa del fariseu que l'ha convidat a dinar. Acaba de guarir l'home afectat d'hidropesia. I ara continua instruint els presents a partir de com els convidats que van entrant busquen els primers llocs. Podríem dir que aquest fet no és cap novetat. És un comportament molt habitual en la vida, també en el nostre temps, i no només quan s'està a taula: cadascú busca sempre el primer lloc, encara que només sigui per reclamar l'atenció sobre un mateix, la consideració per part dels altres. Sovint, les dificultats de la vida, en lloc de fer créixer l'esperit de solidaritat porten a una recerca encara més frenètica del primer lloc per a un mateix. Jesús suggerir als presents una actitud humil i atenta cap als altres. I exhorta a abstenir-se de cercar el primer lloc. L'evangelista pensa en el lloc de cadascú davant la mirada de Déu, en el seu regne. Ningú es considera superior als altres. Podem tenir present l'actitud de Jesús que «no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent» (Fl 2, 6-7). I aclareix que el Senyor els donarà la dignitat i l'honor que els correspon. No som nosaltres que hem d'escollir el lloc que hem d'ocupar, potser presumint de mèrits, és el Senyor que ens indica el lloc on hem de ser testimonis de l'amor que ens ha donat. I, és bo que sigui una regla de vida l'estar atent als altres, sobretot als més desvalguts, abans que a un mateix. A aquests darrers el Senyor dirigeix la seva mirada personal. És una mena de llei bíblica el capgirament dels criteris de judici d'aquest món: qui es reconeix pecador i humil és exaltat per Déu, qui pel contrari pretén reconeixements i primers llocs s'arrisca a auto excloure's del banquet. Per això Jesús afirma: «Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit». No és només una norma cristiana, és també una actitud d'excel·lent saviesa humana.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
