XXXI del temps ordinari Llegir més
XXXI del temps ordinari
Primera Lectura
Deuteronomi 6,2-6
Venera el Senyor, el teu Déu, guardant durant tota la vida els seus decrets i preceptes que jo et dono, tant tu com els teus descendents. Així gaudiràs de llarga vida. Escolta, Israel, i mira de posar-los en pràctica; així seràs un poble feliç i molt nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor, Déu dels teus pares, et va prometre.
"ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono.
Segona Lectura
Hebreus 7,23-28
A més, els qui eren instituïts sacerdots van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions; però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú el seu sacerdoci. Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s'acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d'ells.
Aquest és realment el gran sacerdot que ens calia: sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors, enaltit més amunt dels cels. Ell no necessita, com els altres grans sacerdots, oferir sacrificis cada dia, primer pels propis pecats, després pels pecats del poble: això ho va fer una vegada per sempre, oferint-se ell mateix. La Llei destina a ser grans sacerdots uns homes plens de febleses, però la paraula del jurament que substitueix la Llei fa gran sacerdot el Fill, que ha arribat a la plenitud per sempre.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 12,28-34
Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:
-Quin és el primer de tots els manaments?
Jesús va respondre:
-El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.
Llavors el mestre de la Llei li digué:
-És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.
Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:
-No ets pas lluny del Regne de Déu.
I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
«No ets pas lluny del Regne de Déu», diu Jesús a aquest savi mestre de la Llei. El consens entre Jesús i el seu interlocutor es troba en el doble manament de l'amor a Déu i al proïsme, dos manaments tan units entre si que són una mateixa cosa. Jesús és qui sap estimar més que tots i millor que tots. Jesús estima el Pare per damunt de totes les coses. En les pàgines de l'Evangeli emergeix la relació completament particular entre Jesús i el Pare. És el motiu de la seva vida. Els apòstols aprenien la singular confiança i l'abandonament total que Jesús manifestava envers el Pare, fins al punt d'adreçar-s'hi amb el tendre apel·latiu de «papà» (abbà). Moltes vegades li sentiren dir que l'únic objectiu de la seva vida era fer la voluntat de Déu: «El meu aliment és fer la voluntat de qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra» (Jn 4,34). Jesús és l'exemple més clar de com s'estima Déu per damunt de totes les coses. I Jesús ha estimat amb la mateixa intensitat els homes. Per això «s'ha fet carn». En les Escriptures llegim que Jesús ha estimat tant els homes que ha deixat el cel (és a dir, la plenitud de la vida, de la felicitat, de l'abundància, de la pau, de la consolació) per estar entre nosaltres. I en la seva existència hi ha un crescendo d'amor i de passió pels homes, fins al sacrifici de la seva vida.
Però, què significa estimar «com a un mateix»? Per a poder-ho entendre ens hem de fixar en Jesús. Ell, efectivament, sap indicar-nos quin és l'autèntic amor per nosaltres mateixos. Jesús, que va ser el primer a viure aquestes paraules i les visqué a fons, suggereix que la felicitat consisteix en estimar els altres més que a un mateix. És una paraula difícil. ¿Qui pot posar-la en pràctica? Cal respondre que per a Déu res és impossible. És la mena d'amor que un no aprèn tot sol o en els pupitres de l'escola dels homes; al contrari, en aquests llocs s'aprèn, i des de molt petits, a estimar-se sobretot a un mateix i als propis interessos en contra dels altres. L'amor del què Jesús parla es rep de dalt, és un do de Déu; encara més, és Déu mateix que ve a habitar en el cor dels homes. La Santa Litúrgia del diumenge és el moment privilegiat per a rebre el gran do de l'amor. Per això en el dia del Senyor ens apropem a l'altar amb joiós agraïment. També nosaltres, com aquell mestre de la Llei savi, ens sentirem dir: «No ets pas lluny del Regne de Déu».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
