Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 21,29-33
Els digué una paràbola:
-Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu ja és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. En veritat us dic que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús ha vingut per salvar-nos de tota mena d'esclavatge, també del que en podríem dir resignació al Mal. Amb la seva vinguda al món ha iniciat el temps nou de l'alliberament del mal i de la instauració de la salvació. Jesús és l'alba d'un temps nou: la seva vida, el seu amor, els seus miracles, la seva resurrecció són aquells rebrots que manifesten la nova primavera de la història humana. Per això Jesús diu als deixebles: «Mireu la figuera i els altres arbres; quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu». Llegint l'Evangeli i contemplant les obres que Jesús du a terme, sabem que ha començat un món nou, el de Jesús. I observant tants i tants signes d'amor, petits com els primers brots, hi descobrim ja present i operant el futur nou, el de l'Evangeli, que Jesús fa madurar i créixer. Podríem dir que Jesús ha portat al món el futur de Déu. Allí on neix l'amor, on es manifesta el perdó, on creix la misericòrdia, on es practica el diàleg i on s'instaura la pau, hi apunten els rebrots del Regne de Déu. Veient-los, cadascú és cridat a fer brotar signes d'amor en el seu cor i en la seva vida. D'aquesta manera apressem l'arribada plena del seu regne. Jesús garanteix que les seves paraules són fermes, més fortes que el cel i la terra. L'Evangeli de l'amor és, de fet, la roca veritable, l'autèntic fonament sobre el qual edificar la pròpia vida i la del món sencer.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
