Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 11,1-10
Un rebrot naixerà de la soca de Jessè,
brotarà un plançó de les seves arrels.
L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell:
esperit de saviesa i d'enteniment,
esperit de consell i de fortalesa,
esperit de coneixement i de reverència pel Senyor;
esperit que li inspiri com reverenciar-lo.
No jutjarà per les aparences
ni decidirà pel que senti a dir;
farà justícia als desvalguts,
sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres.
La seva paraula serà un flagell en el país,
una sentència que farà morir el malvat.
S'armarà de justícia,
se cenyirà de fidelitat.
El llop conviurà amb l'anyell,
la pantera jaurà amb el cabrit;
menjaran junts el vedell i el lleó,
i un nen petit els guiarà.
La vaca i l'óssa pasturaran juntes,
jauran plegades les seves cries.
El lleó menjarà palla com el bou,
l'infant de llet jugarà vora el cau de l'escurçó,
el nen ficarà la mà a l'amagatall de la serp.
Ningú no serà dolent ni farà mal
en tota la muntanya santa,
perquè el país serà ple del coneixement del Senyor,
com l'aigua cobreix la conca del mar.
Aquell dia, el rebrot de Jessè
s'alçarà com a bandera entre els pobles;
les nacions li demanaran consell,
i el lloc on habitarà serà gloriós.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El oráculo del profeta está estrechamente vinculado a los capítulos 7 y 9, en los que se anuncia el nacimiento de un niño, descendiente de David, el Emmanuel, "Dios-con-nosotros". La situación de esclavitud había convertido al pueblo de Israel en algo semejante a un tronco seco. Se había perdido la esperanza de un futuro vigoroso que el profeta presenta como un árbol en flor con hojas y frutos. Pero he aquí la profecía que supera la tristeza del tiempo presente: "Saldrá un vástago del tronco de Jesé, y un retoño de sus raíces brotará". Del tronco árido saldrá un vástago. Todavía es un pequeño retoño. No tiene la apariencia de la grandeza según las medidas humanas, pero su linfa ya es fuerte porque es el Espíritu de Dios quien lo hace vivir. "Reposará sobre él -continúa el profeta- el espíritu del Señor: espíritu de sabiduría e inteligencia, espíritu de consejo y fortaleza, espíritu de ciencia y temor del Señor". La declinación de los seis dones del Espíritu sugiere la fuerza extraordinaria de ese "retoño", una fuerza que no está encerrada en sí misma: se transmite a todos los que se injertan en él. También nosotros, injertados en ese vástago, podremos recibir los dones del Espíritu y convertirnos en hombres y mujeres espirituales. El Espíritu transformará los ojos de nuestro corazón y los hará capaces de escrutar los "signos de los tiempos", de transformar el mundo según la justicia de Dios. Son elocuentes las imágenes del lobo que yace junto al cordero, del leopardo que se echa junto al cabrito, del novillo y el cachorro que pacerán juntos conducidos por un niño. Es el sueño de la convivencia pacífica entre los pueblos que el Espíritu es capaz de hacer realidad.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
