Festividad del apóstol Andrés. Llegir més
Festividad del apóstol Andrés.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Romans 10,9-18
Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts, seràs salvat. Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació. Diu l'Escriptura: Cap dels qui creuen en ell no quedarà confós. No hi ha, doncs, diferència entre els jueus i els no jueus, ja que tots tenen el mateix Senyor, generós amb tothom qui l'invoca. En efecte, tots els qui invoquin el nom del Senyor se salvaran.
Ara bé, com podran invocar-lo, si no hi creuen? I com creuran en ell, si no n'han sentit parlar? I com en sentiran parlar, si ningú no l'anuncia? I qui el podrà anunciar, si ningú no és enviat? Ja ho diu l'Escriptura: Que en són, de bonics, els peus dels missatgers de bones noves! Però no tots han estat obedients a la bona nova de l'evangeli. Així ho diu Isaïes: Senyor, ¿qui ha cregut allò que ha escoltat de nosaltres? La fe ve, doncs, de l'escolta, i l'escolta arriba per la predicació de la paraula de Crist. Ara bé, jo pregunto: És que no l'han escoltada? I tant que sí! El seu anunci s'ha escampat a tota la terra, i les seves paraules, fins als límits del món.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hoy se recuerda al apóstol Andrés, que la Iglesia de Oriente recuerda como el "primero de los llamados", y la Carta a los Romanos dice justamente que "la fe viene de la predicación". La grandeza de Andrés y de todo discípulo está en acoger con la escucha la llamada de la Palabra de Dios. Para Andrés se produjo al comienzo de la predicación de Jesús, a orillas del lago de Tiberíades, como narran los sinópticos y el Evangelio de Juan en el primer capítulo (cfr. Jn 1,40). Sin la escucha la fe se vuelve frágil e ineficaz. El mundo se vuelve árido cuando los hombres acaban escuchándose solo a sí mismos y sus razones. Pero la llamada de la Palabra no hace distinciones, y puede ser escuchada por todos, escribe Pablo: "no hay distinción entre judío y griego, pues uno mismo es el Señor de todos, rico para todos los que le invocan" (Rm 10,12). En un mundo donde se exaltan los particularismos y el individualismo, la llamada del Evangelio es una vocación a la unidad de toda la familia humana. La fiesta de hoy nos recuerda el don precioso de la Palabra para nuestra vida. Un don que no hay que desperdiciar, sino que mueve nuestro corazón y nuestros pasos para comunicar el Evangelio, siguiendo el ejemplo de los Apóstoles. "Por toda la tierra se ha difundido su voz y hasta los confines de la tierra sus palabras" (Rm 10,18), estas palabras de la Carta los Romanos son una misión que hay que realizar cada día, para que a las tierras de los hombres pueda llegar la salvación.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
