En la basílica de Santa María de Trastevere, se reza por los enfermos.
La Iglesia bizantina venera hoy a san Saba (+532) "archimandrita de todos los eremitorios de Palestina".
Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere, se reza por los enfermos.
La Iglesia bizantina venera hoy a san Saba (+532) "archimandrita de todos los eremitorios de Palestina".
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 35,1-10
Que s'alegrin el desert i la terra eixuta,
que l'estepa exulti i floreixi!
Que s'ompli de flors primerenques,
que salti i cridi de goig i d'alegria!
Li són donades la glòria del Líban,
l'esplendor del Carmel i de Saron.
Tots veuran la glòria del Senyor,
la majestat del nostre Déu.
Enrobustiu les mans cansades,
afermeu els genolls vacil·lants.
Digueu als qui defalleixen:
"Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu,
que ve per fer justícia;
la seva paga és aquí.
Ell mateix us ve a salvar."
Llavors es desclouran els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s'obriran.
Llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l'aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l'estepa.
La terra ardent és ara un estany,
el país de la set és ple de fonts d'aigua.
En el clos on jeien els xacals,
ara hi creixen canyes i joncs.
Allà obriran una ruta anomenada "Via Santa",
que cap impur no trepitjarà.
El Senyor mateix els hi guiarà,
ni els menys espavilats no s'hi perdran.
No s'hi veurà cap lleó
ni s'hi atansaran les bèsties ferotges:
no n'hi trobaran cap.
Serà el camí dels qui el Senyor haurà rescatat.
Els seus redimits retornaran,
entraran a Sió cridant de goig,
coronats d'una joia sense fi.
Arribaran la felicitat i l'alegria,
fugiran els planys i la tristesa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El capítulo 35 del libro de Isaías se abre con un canto de alegría. La pregunta es inmediata: ¿Es posible alegrarse en un tiempo difícil? ¿No es más fácil resignarse, puesto que las manos se han debilitado, las rodillas vacilan y los corazones se han vuelto "inquietos"? El Señor no deja solo a su pueblo, no quiere que las contrariedades ocurridas le empujen a la resignación. La palabra del profeta invita a la esperanza: Dios está actuando y conducirá a su pueblo a la salvación. Claro, no todo está en nuestras manos, pero podemos contribuir a mejorar el mundo escuchando al Señor, creyendo en la fuerza transformadora de su Palabra. Si la escuchamos cambia la historia: "Decid a los de corazón intranquilo: ¡Ánimo, no temáis! Mirad que vuestro Dios viene". Su Palabra transforma los hombres y la historia: "se despegarán los ojos de los ciegos, y las orejas de los sordos se abrirán ... saltará el cojo como ciervo, y la lengua del mudo lanzará gritos de júbilo...". ¿Cómo no fiarse de la promesa de Dios en este tiempo difícil, en que el mal parece seguir prevaleciendo, dejándonos sin esperanza ni respuestas? Si nos hemos extraviado detrás de nosotros mismos, si hemos dejado espacio a la violencia de la guerra y a las injusticias, si hemos dado la razón a la resignación, si solo sabemos lamentarnos y quizá acusar a los demás, he aquí, dice el profeta, ha llegado el momento de replanteárnoslo y confiar en la fuerza de Dios que está a nuestro lado y nos conduce con mano poderosa.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
