Recuerdo de San Nicolás (+343) cuyas reliquias se encuentran en Bari. Fue obispo de Mira, en Asia Menor (actual Turquía); es venerado en todo Oriente (recuerdo de todos los cristianos que viven en Oriente). Llegir més
Recuerdo de San Nicolás (+343) cuyas reliquias se encuentran en Bari. Fue obispo de Mira, en Asia Menor (actual Turquía); es venerado en todo Oriente (recuerdo de todos los cristianos que viven en Oriente).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 40,1-11
"Consoleu, consoleu el meu poble",
diu el vostre Déu.
"Parleu al cor de Jerusalem i anuncieu-li
que s'ha acabat la seva servitud,
que li ha estat perdonada la culpa,
que ha rebut del Senyor doble paga
per tots els seus pecats."
Escolteu una veu que crida:
"Prepareu en el desert
el camí del Senyor,
aplaneu en l'estepa
una ruta al nostre Déu.
S'alçaran les fondalades,
s'abaixaran les muntanyes i els turons,
el terreny escabrós serà una plana,
i la serralada, una ampla vall.
Llavors apareixerà la glòria del Senyor,
i tothom veurà alhora
que el Senyor mateix ha parlat."
Una veu diu: "Fes una crida!"
I una altra respon: "Quina crida he de fer?"
"Proclama que els homes són tots herba
i que la seva bondat és com la flor dels camps:
l'herba s'asseca i la flor es marceix
així que bufa l'alè del Senyor.
Ben cert, el poble és com l'herba!
L'herba s'asseca i la flor es marceix,
però la paraula del nostre Déu dura per sempre."
Puja en una muntanya ben alta,
tu que portes bones noves a Sió;
alça ben forta la veu,
tu que portes bones noves a Jerusalem.
Crida, no tinguis por!
Digues a les viles de Judà:
"Aquí teniu el vostre Déu!
El Senyor Déu arriba amb poder,
amb la força del seu braç domina tota cosa.
L'acompanya el fruit de la seva victòria,
el precedeixen els seus trofeus.
Com un pastor ell pastura el seu ramat:
l'aplega amb el seu braç,
porta al pit els anyells,
guia les ovelles que crien."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Inspirado por el Espíritu de Dios, el profeta se dirige al pueblo exiliado y entristecido por su lejanía de Jerusalén con palabras de consolación y alivio. Si por una parte invita al pueblo a reflexionar sobre la debilidad y la precariedad de la vida, por otro les exhorta a elevar la mirada hacia el Señor porque no lo ha abandonado; es más, está viniendo para liberarlo. Por tanto, es urgente allanar el camino en el desierto para permitir que el Señor venga. Para nosotros, el desierto es el de los corazones: son las ciudades desertificadas de amor, de vida, de dignidad, y por tanto presa de la violencia, de la guerra, del abandono y la soledad. El Señor viene para liberar los corazones de la esclavitud del mal, del pecado, del egoísmo. Cuando la Palabra de Dios llega al corazón lo hace florecer: de un corazón nuevo nace un mundo nuevo. El Señor pide al profeta que consuele a su pueblo, es decir, que le hable al corazón para que vuelva a esperar confiando no en sí mismo sino en Dios que salva. Y pide al profeta que consuele a todos, que nadie sea privado del anuncio de los tiempos nuevos de la salvación. Por esto le pide: "Súbete a un alto monte, alegre mensajero para Sión; clama con voz poderosa, alegre mensajero para Jerusalén". Las comunidades cristianas, los creyentes, todos estamos invitados en este tiempo de Adviento a acoger esta Palabra de esperanza.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
