Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 48,1-4.9-11
Llavors s'aixecà el profeta Elies:
era com el foc, i la seva paraula cremava com una torxa.
Va fer venir sobre els d'Israel el flagell de la fam
i en el seu zel pel Senyor va fer que el poble minvés.
Seguint l'ordre del Senyor, va tancar l'aigua del cel
i en va fer caure foc per tres vegades.
Que en fores, de gloriós, Elies, amb els teus prodigis!
Qui es podrà mai gloriar de ser com tu?
Tu vas ser endut en el foc i la tempesta,
en un carro de cavalls de foc.
Tu fores designat per a tornar en el temps futur
i apaivagar l'enuig diví abans que esclatés,
perquè els pares es reconciliessin de cor amb els fills
i per a restablir les tribus de Jacob.
Feliços els qui et van veure
i els qui han anat morint en l'amor de Déu!
Perquè nosaltres, com ells, també viurem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En el corazón del camino del Adviento la liturgia nos presenta un pasaje del libro del Eclesiástico que retoma el pasaje evangélico de la liturgia de hoy: bajando del monte después de la transfiguración, Jesús habla de la tradición judía que consideraba al gran profeta Elías como el precursor del Mesías. Jesús confirma que Elías ya ha venido, pero refiriéndose a Juan Bautista (Mt 17,10-13). El Eclesiástico, en cambio, escribe: "Surgió el profeta Elías como un fuego, su palabra quemaba como antorcha". El pueblo de Dios había endurecido su corazón y se había obstinado en vivir con comportamientos que lo alejaban de la alianza con el Señor. Es una experiencia que no se refiere solo al antiguo Israel, sino también a nosotros. Debemos preguntarnos por qué no dejamos que las palabras del Señor, que siempre sugieren cosas nuevas, toquen nuestro corazón. Si escuchamos con fe la Palabra de Dios descubriremos que siempre nos revela cada vez más su sueño. Acertaba san Juan XXIII al decir a quien lo criticaba por su mirada profética: "No es el Evangelio que cambia, somos nosotros que lo comprendemos mejor". Si el Evangelio ya no nos sorprende, si no cambia nuestro corazón, es porque nuestro corazón se ha endurecido en la autorreferencialidad que nos hace replegarnos en nosotros mismos. Pero así perdemos la oportunidad de abrirnos al estupor por la extraordinaria novedad de vida que la Palabra comunica. Elías es la Palabra de Dios que el Señor hace nuevamente resonar en nuestros oídos en este tiempo tan necesitado de grandes renovaciones. La predicación en este tiempo sigue haciendo caer "tres veces" el fuego en el corazón de los hombres. ¿Acaso no hay un fuego que estalla para "reconciliar a los padres con los hijos"? Este fuego es el que se enciende escuchando el Evangelio, y dichosos seremos nosotros si nos dejamos invadir por el fuego de esta profecía: todas las heridas sanarán y la fraternidad se recompondrá.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
