Recuerdo de Modesta, mujer sin hogar a la que dejaron morir en 1983 en la estación de Termini, en Roma. No la socorrieron porque estaba sucia. Con ella recordamos a todos los que mueren por las calles sin casa y sin auxilio. Llegir més
Recuerdo de Modesta, mujer sin hogar a la que dejaron morir en 1983 en la estación de Termini, en Roma. No la socorrieron porque estaba sucia. Con ella recordamos a todos los que mueren por las calles sin casa y sin auxilio.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 12,1-4
Així, doncs, també nosaltres, envoltats d'un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el capdavanter de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar al goig que li era proposat, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell qui va suportar un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats i sense forces. En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de vessar la sang,
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Después de haber narrado la larga historia de los testigos de la fe, el autor de la Carta a los Hebreos se dirige directamente a la comunidad para exhortarla a no sentirse sola ni abandonada: ella forma parte de una larga historia de fe y de salvación. Es más, la comunidad de creyentes a la que se refiere la Carta está rodeada por "una gran nube de testigos" que la sostienen y la estimulan para seguir por el camino de la fe y del discipulado de Jesús. El autor retoma la imagen de la carrera, utilizada también por Pablo, para que los cristianos prosigan con generosidad la lucha por la fe. Y, como sucede en todas las carreras, es necesario liberarse de todo peso, de todo empacho del pecado y mantener la mirada fija en la meta, es decir, en Jesús "el que inicia y consuma la fe". El cristiano está llamado a imitar a Cristo. En este sentido, siempre permanece como discípulo, es decir, un creyente que escucha y sigue al Maestro en toda estación de su vida. El discípulo se da cuenta por eso de la urgencia de los tiempos, no se retrasa, no duda, no pospone. Sabe que toda estación tiene su momento oportuno que no hay que perder. Por eso corre con perseverancia. La Carta habla de alegría y de cruz. Parece una situación contradictoria; en realidad la alegría verdadera del cristiano no puede no pasar a través de las heridas del dolor y del sufrimiento, no puede evitar tocar las llagas de Jesús. El autor aclara que el seguimiento de Jesús comporta también la cruz y, por tanto, la acogida de oposiciones y amenazas para poder alcanzar al fin la patria del cielo. Por esto los creyentes no deben desviar nunca su mirada de Jesús: "Fijaos en aquel que soportó tal contradicción de parte de los pecadores, para que no desfallezcáis faltos de ánimo" (12, 3).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
