LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 1 de febrer


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 12,4-7.11-15

En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de vessar la sang, i per això heu oblidat les paraules d'encoratjament que Déu us adreça com a fills: Fill meu, no refusis la correcció del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull. Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d'una vida justa. Per això, enfortiu les mans que defalleixen i els genolls vacil·lants, i aplaneu la ruta per on passen els vostres peus. Així el qui va coix no hi prendrà mal i, més aviat, es posarà bo.
Mireu de viure en pau amb tothom. Busqueu la santedat, ja que sense santedat ningú no veurà el Senyor. Vetlleu perquè ningú de vosaltres no quedi privat de la gràcia de Déu: que no broti cap arrel amargant que porti malestar, i la majoria en resulti infectada.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La corrección es signo de amor porque es lo que hace un padre con sus hijos. Si no nos corrigieran no habría ningún cambio en nuestra vida. Por eso el autor pide a la comunidad cristiana, cuya fe corría el riesgo de debilitarse, que retome el vigor evangélico: "Robusteced las manos caídas y las rodillas vacilantes y enderezad para vuestros pies los caminos tortuosos, para que el cojo no se descoyunte, sino que más bien se cure" (12, 12-13). Es una exhortación que recuerda lo indispensable que es la educación en la vida de los discípulos. Seguir al Señor requiere que cada uno cambie su corazón, modifique sus pensamientos y, en definitiva, dejarse guiar por el Evangelio antes que por el propio orgullo, los instintos o las costumbres. Solo obedeciendo al Evangelio y su pedagogía podemos crecer en sabiduría y en amor. Es la gran cuestión del arte pastoral, como lo llamaban los Padres de la Iglesia. Se trata de un compromiso que implica en primer lugar a los "pastores", es decir, a los responsables de la comunidad, para que trabajen por el crecimiento interior de los creyentes. En realidad, cada discípulo -y por tanto todos, incluyendo los "pastores"- está llamado a corregirse a sí mismo y a ayudar a los demás a crecer en la fe y en la santidad. He aquí el motivo por el que el autor les pide a todos los cristianos que velen para que "nadie se vea privado de la gracia de Dios". Se podría decir que toda la comunidad está llamada a velar, a ejercer la tarea "episcopal" de cuidar de la fe de sus hermanos y hermanas. Forma parte de este velar el cuidado por no dejar que crezca en medio de ellos ninguna "raíz amarga", es decir, aquellas actitudes egocéntricas que turban su vida e impiden su crecimiento.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.